Espriu, de Sinera a l’eternitat

Salvador Espriu i Castelló (1913-1985) ens va deixar avui fa 40 anys convertit en un dels gegants de la nostra literatura, un home que va transcendir, de fet, les fronteres de l’humanisme. Va ser un d’aquells savis amb un rerefons intel·lectual i una capacitat de treball que cada vegada sovintegen menys. Va saber conjugar una obra de caire metafísic en uns anys de grans tensions socials i polítiques sense oblidar reflexions sobre grans temes, des de la mort fins a la justícia, la llibertat i la reivindicació nacional.

Va venir al món a Santa Coloma de Farners per raons tan de passada com la destinació del seu pare, el notari Francesc Espriu. Amb tot, va fer vida a Barcelona i Arenys, la seva estimada Sinera. D’allà procedien tots els seus llinatges almenys des de la segona meitat del segle XVIII. A la casa familiar hi va passar els llargs estius de la seva infantesa i, ja abocat a l’escriptura, va instal·lar-se al passeig de Gràcia. Paradoxalment va resistir durant dècades vivint en una ciutat que ell mateix considerava “terrible”. “És un garatge desordenat, monstruós i infecte”, va admetre en una entrevista publicada el 1968 a Presència.

Abans d’entrar a la universitat i després d’un creuer pel Mediterrani, volia ser egiptòleg: hauria estat el primer de Catalunya si el 18 de juliol del 1936 no s’hagués esdevingut el cop d’estat. Abans de la guerra, amb tot, ja havia publicat obres com Ariadna al laberint grotesc. Va estudiar tres carreres: dret, història antiga i clàssiques. D’aquesta última en va fer totes les assignatures, però la guerra va impedir que s’hi llicenciés. A la Universitat de Barcelona va quedar fascinat per dos dels seus mestres, el doctor Pere Bosch i Gimpera i el doctor Lluís Pericot.

L’agre record de la guerra va ser, és clar, un dels temes que més van influir en el seu pensament, sobretot la mort. Durant el conflicte va ser mobilitzat i és ben sabut, com explicaria ell mateix, que va contribuir que es perdessin tots els expedients de condemnats a mort que va poder fer desaparèixer. En la Barcelona ocupada i abans d’acabar el conflicte va escriure l’obra de teatre Antígona, en què parlava precisament de la guerra fratricida i la compassió per als vençuts.

Amb la derrota republicana, va tenir clar el que vindria després a Catalunya, una persecució cultural implacable contra la llengua i la cultura. El seu combat va ser sobretot poètic. El 1946 va arribar l’elegia Cementiri de Sinera i el 1948 l’obra teatral Primera història d’Esther. Políticament tampoc es va amagar. Va signar diferents manifestos catalanistes, el 9 de març del 1966 va participar en la Caputxinada i el 1979 va quedar impressionat pel text d’Els Marges Una nació sense estat, un poble sense llengua?, que encara avui dia és plenament vigent si tenim en compte la situació del català.

La seva posició frontal contra el franquisme va ser indiscutible. Es va negar sistemàticament a tots els honors que li oferia el règim, tot i que ho feia d’una forma educada, això sí. Als anys setanta es va proposar la seva candidatura al premi Nobel de literatura, però l’Estat, com era de preveure, no li va donar suport. En tot cas, era un gran escèptic i, fins i tot, després de la dictadura no creia que obtingués aquest suport: “No crec que mai cap règim des de Madrid aboni la meva obra per al premi Nobel.”

Entendre Espanya va ser una de les seves inquietuds, com va quedar prou reflectit en La pell de brau, obra que va sorgir per les ganes que ell mateix tenia de superar la Guerra Civil i com a resposta a una frase poc afortunada d’Ortega y Gasset. “Únicament poden entendre la complexitat peninsular els cervells castellans.”

Espriu sovint parlava d’ell mateix com un autodidacte. No se sentia hereu dels grans poetes catalans o castellans. Citava de passada Ausiàs March i Antonio Machado. Agnòstic declarat, no amagava la seva admiració per la Bíblia, Homer o pel poeta medieval francès François Villon (1431-1463). De la seva obra en prosa sí que admetia la influència dels textos de Joaquim Ruyra (1858-1939).

Una de les seves frases més conegudes, a finals del 1979, va sintetitzar molt bé el seu caràcter. “El meu aprenentatge continua i no acabarà fins a la meva mort.” Pere Calders, en conèixer el traspàs de l’autor, no va poder ser més clar: “Mentre existeixin els Països Catalans, Salvador Espriu viurà.” Però fins i tot aquesta existència ja no està assegurada. Joan Margarit el va qualificar com el poeta més important de la història de la nostra llengua juntament amb Carles Riba. Gràcies a ells, va afirmar, el català és una llengua normal i sense problemes. L’escriptor Marià Manent, en canvi, va destacar la seva prosa. “Era equiparable a certes fantasies de prosistes alemanys del segle XIX, plena de connotacions ombrívoles i d’una volada fantàstica.”

L’endemà de l’adeu del gran poeta, 30.000 persones van desfilar davant les seves despulles al Saló Sant Jordi i el cementiri d’Arenys va esdevenir minúscul davant l’allau de veïns, amics, coneguts, polítics i els grans poetes i escriptors del moment que se’n volien acomiadar. D’homenatges se n’han fet de tots colors, però tal volta el més corprenedor el va dur a terme Raimon a La roda del temps, tretze poemes que amb la veu i la guitarra del cantautor encara ens toquen l’ànima.