Jordi Tardà, “paraula de Stone”

Aquest 2025 Jordi Tardà (1955, Mataró) podria estar celebrant els 40 anys d’un dels programes més llegendaris de la ràdio en català, el Tarda Tardà. Malauradament la seva veu es va apagar just avui fa deu anys a Mataró, quan només en tenia 60. El rock, la música i la cultura van perdre no només un monstre comunicatiu, sinó una de les ments més prodigioses i enciclopèdiques que han existit mai al país. I en aquells anys, quan internet tot just era un projecte militar dels EUA, allò era un antídot màgic contra les radiofórmules que miraven de copar tota l’atenció dels joves oients amb èxits de tota mena, des de la sofisticació més admirable fins a una banalitat sovint insuportable.

Els fans de Bruce Springsteen recorden perfectament el seu últim programa, dedicat a la presentació del disc Born to run. En aquells moments ja havia anunciat que aturava la seva activitat per problemes de salut. La seva coneguda Fira del Disc i del Col·leccionisme no només es va fer a Barcelona. La va portar també a Girona i Reus i el moment àlgid arribava sempre amb la subhasta final. Amb el temps el format físic musical va anar perdent pistonada amb l’arribada de la música digital, però fins i tot en això el temps li ha donat la raó i en els últims anys ha tornat la fal·lera pels vinils i les fires de col·leccionisme.

Tardà ja era un col·leccionista de discos empedreït de petit i explicava sovint que reunia els seus amics al despatx del seu pare per fer-los escoltar discos de rock. Treballant al costat del conegut promotor musical Gay Mercader, als setanta, va conèixer personalment alguns dels seus grans ídols. Els que més el van marcar van ser els Rolling Stones, en les seves gires espanyoles del 1976 i el 1982, amb els quals va mantenir una molt bona relació personal.

A Catalunya Ràdio ocupava tota la franja horària de la tarda i posteriorment va passar a Catalunya Cultura per l’allau de retransmissions esportives. Ell mateix va explicar la sorpresa que es va endur Eric Clapton, tota una vedet del rock mundial, quan en plena entrevista Tardà li va dir que no anaven en el primer canal “per culpa del futbol”. En el primer programa es va retransmetre el festival Live Aid des de l’estadi Wembley de Londres. No era de fet un programa d’estricta actualitat musical, ja que sovint es recuperaven concerts antics o discos mai publicats. Per a tots els seus seguidors era molt rellevant tenir a punt la cinta gravadora i prémer el botó quan anunciava temes inèdits o avançaments dels grans artistes internacionals.

Tardà calculava que tenia un fons amb més d’un milió de documents, 80.000 vinils i incomptables objectes de col·leccionisme, entre els quals hi havia l’últim piano de John Lennon. La col·lecció va ser declarada patrimoni cultural de la Generalitat. Va publicar llibres sobre música, un amb la seva frase preferida, Paraula de Stone.

No només va ser un dels grans del periodisme musical, més enllà fins i tot de les nostres fronteres, sinó que va ser promotor de concerts i el 2011 va obrir el seu propi museu del rock al centre comercial Les Arenes exhibint algunes de les seves peces més preuades, des de guitarres de Keith Richards fins a discs de platí dels Beatles.

Era un savi, un erudit i un gran divulgador del rock, però els seus interessos anaven més enllà. Era tot un entès en Tintín i l’obra d’Hergé, però també ho era d’altres mites de la cultura popular, com els germans Marx. En tots els casos posseïa una important col·lecció d’objectes que sempre que podia exhibia en exposicions itinerants.

El cinema, el còmic i la literatura formaven part del seu món gairebé tant com la música. De fet, els films van tenir sempre un lloc a les fires del disc. I era un àvid lector de novel·les de tots els estils. Va fer la seva pròpia incursió en la literatura amb la novel·la La porta de l’infern, recuperant una llegenda de Sils, poble on tenia la segona residència.