El passat dimecres 12 de març moria a Reus, als 94 anys, l’empresari i activista cultural Enric Prats i Auqué (Reus, 18 de juliol de 1930). I és que la seva trajectòria és un de tants exemples que demostren que el país sobretot es construeix a partir de la gent poc coneguda o anònima i no pas a partir –tot i les excepcions– dels mediàtics. Perquè és la suma ingent de moltes petites i mitjanes iniciatives produïdes per una gran quantitat de persones les que han fet avançar el país.

Enric Prats era el segon de cinc germans, i era fill d’Enric Prats i Martí i Enriqueta Auqué i Blasi. El seu pare, catalanista i cristià, va treballar al Banco Hispano Colonial de Reus, i aviat ell i la seva família van haver de patir un “exili interior”, és a dir, van haver de refugiar-se en un lloc “lluny” de les bombes i dels incontrolats de la FAI. Igual que tantes famílies catalanes –aquí rau un dels grans drames de la Guerra Civil a Catalunya–, el senyor Prats pare tenia tots els números per ser perseguit tant pel bàndol franquista com per una part del bàndol república, i la veritat és que els de la FAI ja l’havien amenaçat de mort. Així que a principis de la guerra tota la família Prats marxà del carrer Zorrilla de Reus, on vivien, i feren cap a la Bassa del Just, una masia construïda el 1864 que, situada a prop de la carretera de Salou, portava el nom del seu constructor, Joan Just, i que era propietat de la vídua Maria Caselles, amiga de la família Prats.

En el llibre Memòria de la guerra civil (1936-1939), la Bassa del Just i vivències fins el dia d’avui, publicat el 2020 en una edició privada d’una cinquantena d’exemplars, Enric Prats i Auqué relata les seves vivències personals des que era un nen de 6 anys. I subratlla amb orgull el fet que “podria dir que vaig quasi néixer al mas, podria dir al camp. Néixer al mas vol dir llibertat, vol dir moure’s, anar d’ací d’allà envoltat de vegetació, de terra i de fang, de gossos i gats i gallines i animals amics” (p. 8). Aquesta estada al Mas de la Bassa del Just va marcar profundament el nen Enric, tant pels bons records viscuts amb la família al bell mig de la natura com per l’amenaça constant dels perills que implicava la guerra; per exemple, en un lloc tan tranquil, els aterria –era senyal de malastrugança– sentir que un cotxe s’aturés uns minuts a la carretera prop del mas, ja que sovint era senyal que els incontrolats baixaven un detingut i l’assassinaven a sang freda i en plena cuneta.

Passat el tràngol de la guerra, i de no haver de lamentar cap pèrdua familiar propera, Enric Prats travà una forta amistat amb l’escriptor Albert Manent, el qual l’influiria com a mestre. És durant aquest període de joventut i de postguerra que a Catalunya comença tímidament la recuperació de la llengua i la cultura catalanes sota el jou del franquisme sempre, és clar, en la clandestinitat. I la nova generació, la que comença a ser conscient del món que li ha tocat viure durant la postguerra, és la que es comença a moure. És la generació que Albert Manent defineix com la de la represa, el nom de la qual dona el títol d’un dels seus llibres de memòries. Va ser per indicació de Manent que aquest va encarregar-li una missió clandestina: es tractava d’anar a Madrid i tirar dins d’una bústia tot de sobres amb centenars de fulls clandestins. El jove Enric tenia només 20 anys i, tot i que mort de por, tal com reconeix a les memòries, va complir amb el deure antifranquista.

La recentment doctorada en Llengua i literatura catalanes i estudis teatrals per la Universitat Autònoma de Barcelona, Agnès Toda, desgrana molt bé aquesta represa cultural a la seva tesi –que estaria bé que es publiqués– titulada La resistència cultural durant el franquisme en l’àrea d’influència de Reus (setembre de 2024). Hi explica la recuperació de la poesia a Reus durant el franquisme, amb uns incipients “Jocs Florals d’estar per casa” (1945-1946), seguits dels Jocs Florals del Mas de la Bassa del Just (1946-1947) –que va impulsar i organitzar Enric Prats i Martí– i dels Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb (1947), a més de les primeres classes de català i de les edicions en la llengua pròpia del país. És en aquest fogar de catalanitat cultural que Prats fill es va habituant en el món poètic i comença a fer-hi les primeres temptatives presentant-hi versos. Així, el 1947 participa a l’Antologia lírica franciscana i el 1952 a l’Antologia eucarística, llibres que editava la mítica Torrell de Reus, del llibreter i editor Salvador Torrell i Eulàlia, i el 1955 guanya el premi de poesia Garba d’Or, que s’atorga en una casa particular de Barcelona amb un jurat compost per Sebastià Sànchez-Juan, Osvald Cardona, Guerau Mutgé i el pare Ramon Castelltort.

Entre el 1956 i 1961 va ser un dels impulsors, a través del Centre de Lectura de Reus, dels sis volums de l’Antologia de la poesia reusenca, també publicats per Torrell de Reus i on topem amb poesies de Prats a tots els llibres excepte en el primer. Eren volums que sobretot aplegaven poemes d’autors reusencs, però també d’altres poblacions, i hi trobem, entre d’altres, Ramon Amigó, Xavier Amorós, Maria Cabré de Calderó, Gabriel Ferrater, Jordi Gebellí, Josep Iglésies i Ramon Muntanyola. Durant el 1962 Prats clou l’etapa poètica més primerenca en publicar els Goigs a llaor del sant primer pessebrista Francesc d’Assís, els quals seran reproduïts a la Revista del Centro de Lectura (núm. 127, gener de 1963, p. 10). Segons Agnès Toda, “Enric Prats ens ofereix una veu molt íntima i, precisament per això, molt dura i molt descriptiva de tot el que sent i el que l’envolta”.

En l’aspecte professional, i a finals dels anys cinquanta, Prats fa d’emprenedor –empresari agrícola, en definitiva– i munta una granja de pollastres al mas de la Bassa del Just. El 1962 es casarà amb Teresita Bové i Porta, nascuda al Pla de Santa Maria, a l’Alt Camp, amb qui tindrà dos fills, Maria Rosa i Enric. El 1963 obre una carnisseria-xarcuteria a la Raval de Robusté de Reus, i bateja la botiga amb el nom, gens innocent, de “La Masia”. Per què? Doncs perquè Prats, catalanista de mena, i sabent que els noms només en català eren prohibits, no acceptava que el franquisme li imposés un nom en castellà per a la seva botiga, i per això va trobar la fórmula d’un nom ambigu que es pogués llegir alhora en català i castellà. Recorda el cas de la “Bomboneria selecta” que J.V. Foix va obrir al districte de Sarrià de Barcelona. La botiga tancarà el 1995, any en què Prats es jubilarà.

Durant més de dues dècades Prats deixarà de publicar poesia –una absència de la qual es lamentava el 2020 el seu amic Xavier Amorós–, però hi tornarà el 1982 col·laborant a l’Antologia lírica de Santes Creus, i els seus poemes seran premiats per la Fundació Roger de Belfort. I no serà fins passats els 80 anys que publicarà els seus dos primers reculls poètics, en edició privada, titulats Paraules en la vinya (2013) i El gust de la terra (2017). La seva poesia és sentimental, romàntica i reflexiva, i per desgràcia Prats ens ha llegat una obra breu.

Entre les seves aficions van destacar, a més de l’excursionisme, el col·leccionisme de goigs, la xilografia i fer de gravador aficionat. Com a xilògraf va gravar una dotzena de goig, entre els quals els goigs a Sant Pere Apòstol (1961), a la Mare de Déu de la Foia (1967), a Santa Maria de Siurana (1982), a Sant Benet (1983) i a la Verge de Lluc (1985), entre d’altres. També havia il·lustrat diversos llibres, com ara els poemaris Cercant el tu (1961), Temps i vents: poemes de Salou (1985) i Lluna tàcita. Obra poètica (1993), del seu gran amic Jordi Gebellí. De fet, l’afició dels goigs l’havia heretat del seu pare, que n’era un gran col·leccionista i que n’havia arribat a tenir més de 30.000. Entre el 1975 i el 1980 va col·laborar al setmanari Reus.

Prats, la neboda del qual és l’escriptora Isabel Olesti, va destacar com un bon onomasiòleg, i va arribar a publicar fins a quatre llibres relatius a les comarques del Baix Camp i del Priorat: Noms de lloc, llinatges i renoms de l’Argentera (2003); Noms de lloc, llinatges i renoms de la Torre de Fontaubella (2006); Noms de lloc, llinatges i renoms del Pradell de la Teixeta (2009), juntament amb Josep Maria Duran i Rovira; i Noms de lloc, llinatges i renoms de Vilaplana (2015), juntament amb Albert Manent, una reedició ampliada de la toponímia que el 1969-1970 publicà en solitari Manent. El mateix Prats reconeix a les seves memòries que l’empenta perquè es dediqués a l’onomàstica li va donar el seu amic Albert Manent, el qual, quan anava a fer enquesta de meteorologia popular per les comarques catalanes, de vegades comptava amb la companyia de Prats, que li feia de xofer.

En el seu llibre de memòries toca, amb un llenguatge ric, a més de les vivències familiars, els temes relacionats amb la Guerra Civil, l’Església, la política i la vida al camp. Són unes memòries honestes, fresques i espontànies, i sense pretensions. Sobre política, reconeix que “sóc addicte a la política i a la poètica” (p. 84), i ens confessa que va ser militant del PSC en l’època de Josep Pallach. Hi fa moltes reflexions polítiques i sobre la independència arriba a afirmar que “voldríem una Catalunya autonòmica o federal amb lleis pròpies i amb una Hisenda catalana. La independència avui és un impossible, i ningú sap si un dia hi podrem arribar” (p. 85). Amb la seva dona va ser un dels fundadors del grup eclesial Joan XXIII, el qual va organitzar, amb el suport d’Església Plural, vuit Fòrums Cristians de Reus entre el 2007 i el 2013 on venien a fer conferències personalitats del món eclesiàstic o entesos en la matèria. Prats, que era devot, creia en una Església oberta i plural.

Per Agnès Toda “Enric Prats Auqué representa la baula necessària per continuar l’esperit de la resistència antifranquista d’arrel més catòlica en les lletres catalanes”. I, certament, durant un temps llarg en els anys foscos del franquisme Prats va ser un cap de pont a Reus que va ajudar a tirar endavant diverses iniciatives des del catalanisme. Ha tingut una vida plena i ha mort amb la feina feta.

*