Vargas Llosa, ariet del nacionalisme espanyol

La tra­jectòria de Mario Var­gas Llosa, que va morir ahir als 89 anys, no s’enten­dria sense els seus vin­cles amb Cata­lu­nya. La relació amb l’edi­tora Carme Bal­cells va pro­pul­sar, com en tant altres casos, una tra­jectòria literària impa­ra­ble que aca­ba­ria amb el Premi Nobel de Lite­ra­tura el 2010, res­ca­ba­lant-se en certa manera de l’etern duel soter­rat que va man­te­nir amb Gabriel García Márquez. Durant l’anti­fran­quisme, va ser un intel·lec­tual com­promès. No només això, va par­ti­ci­par en la tan­cada al mones­tir de Mont­ser­rat, del 12 al 14 de desem­bre del 1970, en pro­testa pel judici de Bur­gos ini­ciat el 3 de desem­bre al cos­tat de líders del cata­la­nisme. Amb tot, mai va ser tan atre­vit i radi­cal en el seu dis­curs con­tra aquell règim com ho ha estat aquests dar­rers anys vers la llen­gua, la cul­tura i el sobi­ra­nisme democràtic català.

Va ser una de les veus més relle­vants d’una idea con­tra­dictòria però que ha fet for­tuna, sobre­tot entre refe­rents de la Gauche Divine, la “lli­ber­tat” que hi havia a la capi­tal cata­lana als setanta ha des­a­pa­re­gut per culpa del naci­o­na­lisme català, que ell i alguns altres iden­ti­fi­quen com a pro­vin­ci­a­lisme. Del naci­o­na­lisme espa­nyol no tan sols no en va ser crític sinó que va esde­ve­nir-ne en un dels seus por­ta­veus més extre­mis­tes.

Arran de la publi­cació a Bar­ce­lona de La ciu­dad y los per­ros (1962), una ferotge crítica a la cul­tura mili­tar que va pro­vo­car una enorme polèmica al seu país, l’escrip­tor va ser vist com un dels repre­sen­tants més il·lus­tres de l’esquerra intel·lec­tual lla­ti­no­a­me­ri­cana men­tre vivia a Bar­ce­lona. Amb tot, Avel·lí Artís Gener, Tísner, en les seves memòries Viure i veure, ja recor­dava dis­cus­si­ons entre ells als anys setanta en les quals el peruà, a diferència de García Márquez, menys­pre­ava sense mira­ments la llen­gua cata­lana.

El llarg viatge del Premi Nobel des del plan­te­ja­ments intel·lec­tu­als con­tra alguns dels grans models de l’auto­ri­ta­risme i el ter­ro­risme a l’Amèrica Lla­tina i al seu país fins a l’extrema dreta va començar en la política peru­ana. El 1990 es va enfron­tar al con­tro­ver­tit Alberto Fuji­mori en les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als i, con­tra tot pronòstic, va per­dre. Des de lla­vors va dei­xar per a la poste­ri­tat un dels seus afo­ris­mes que més l’han per­se­guit: “Votar bé és molt impor­tat i els països que voten mala­ment, com ha pas­sat en alguns països de l’Amèrica Lla­tina, ho paguen car.”

Mal­grat que l’escrip­tor sem­pre va mal­par­lar de Fuji­mori, el 2021 va donar suport a la seva filla, Kenji, líder de l’extrema dreta del país, en les elec­ci­ons con­tra el mes­tre rural Pedro Cas­ti­llo, que final­ment va ser-ne el ven­ce­dor. Més frus­tració en el viratge cap a uns plan­te­ja­ments reac­ci­o­na­ris que a Cata­lu­nya conei­xem prou bé.

La seva ani­mad­versió vers el movi­ment sobi­ra­nista a Cata­lu­nya el va por­tar fins al punt de dimi­tir com a pre­si­dent emèrit de l’orga­nit­zació d’escrip­tors PEN Inter­na­ci­o­nal, pel suport de l’enti­tat a les peti­ci­ons de lli­ber­tat de Jordi Sánchez i Jordi Cui­xart després del seu empre­so­na­ment.

Se’l con­si­dera un dels impul­sors del movi­ment de Soci­e­tat Civil, va ser un pilar fona­men­tal de Ciu­ta­dans a Cata­lu­nya i el PP també va usar la seva imatge per con­fron­tar-se als par­tits d’obediència cata­lana. En un acte de suport a Manuel Valls, quan el polític francès aspi­rava a l’alcal­dia de Bar­ce­lona, el peruà va bui­dar el pap. Va tit­llar els par­tits sobi­ra­nis­tes de reac­ci­o­na­ris, pri­mi­tius, anacrònics, anti­de­mocràtics, car­re­gats de pre­ju­di­cis i amb fixa­ci­ons ideològiques. No en va tenir prou i va dedi­car unes parau­les exclu­si­ves a la CUP, tit­llant aquest par­tit de “reac­ci­o­nari i tra­di­ci­o­na­lista”, en con­tra­po­sició a la “con­ducta pro­gres­sista” de Ciu­ta­dans. Pro­gres­sista. Ho heu lle­git bé. Com altres pen­sa­dors radi­cals, també con­si­de­rava que la cessió de com­petència en edu­cació a la Gene­ra­li­tat. “Fa créixer els nens en la men­tida històrica.” Molts dels seus arti­cles a El País apro­fun­dien en aquesta obsessió per­so­nal.

En les memòries El pez en el agua va com­pa­rar el naci­o­na­lisme, no el seu sinó el nos­tre, amb el racisme “perquè són la mateixa cosa”. Res­pecte el seu talent com a escrip­tor recor­daré només un arti­cle de l’enyo­rant Manuel Cuyàs després d’un viatge al Perú: “Var­gas Llosa escriu molt bé. Només que mai no acaba de fer gol.”

Una de les seves últi­mes apa­ri­ci­ons en un acte polític va ser la mani­fes­tació a la Plaça Colón de Madrid con­tra l’amnis­tia, al cos­tat d’una de les seves dei­xe­bles més reco­ne­gu­des, Caye­tana Álva­rez de Toledo.

Més enllà de la seva xaria per­so­nal con­tra l’inde­pen­den­tisme, Var­gas Llosa ha vis­cut epi­so­dis per­so­nals que l’han por­tat a pri­mera línia mediàtica i que poca cosa tenen a veure amb la seva tra­jectòria literària. Hisenda li va recla­mar 2,1 mili­ons d’euros quan el seu nom va aparèixer en la llista dels Papers de Panamà.

Va ser un dels grans noms de la crònica social i la premsa rosa per la seva relació amb Isa­bel Pres­ley, que va aca­bar com el rosari de l’aurora i amb decla­ra­ci­ons indig­nes per a un escrip­tor de la seva fama. També es va pren­dre molt mala­ment que el “seu” Nobel també el guanyés Bob Dylan.