Conjugar-se

A l'Ate­neu de Bétera escolte la pre­sen­tació de Valen­ci­ans con­tra la fil·loxera, un impres­si­o­nant lli­bre de Joan C. Martín que per aque­lles coses de la vida és edi­tat, en català, per una casa anglesa, Ana­conda. L'autor em sorprèn amb un dis­curs que va molt més enllà del que seria jus­ti­fi­cat pel títol. És un lli­bre de vins i vinyes, gens estrany car Joan C. Martín és pro­ba­ble­ment el millor espe­ci­a­lista en la matèria que tenim, però sobre­tot és un assaig total sobre els valen­ci­ans, sobre els nos­tres com­por­ta­ments antro­pològics i sobre la política que se'n deriva.

Amb una savi­esa acla­pa­ra­dora, Martín explica que la soci­e­tat valen­ci­ana va ser capaç d'atu­rar durant dècades la fil·loxera men­tre aquesta es feia forta arreu del con­ti­nent i por­tava la desgràcia a tots els països, excepte a València. No perquè sí. Del seu retrat emer­geix un País Valencià “cal­vi­nista, seriós, rigorós i soli­dari”, que va ser una forma de viure. Una terra on la gent usava amb nor­ma­li­tat la vella paraula con­ju­gar-s' (no la cer­quen al dic­ci­o­nari que no hi és), que ell la defi­neix amb un rotund i emo­ci­o­nant “vol dir que no dei­xaràs mai caure el teu veí”.

El relat de Martín demos­tra sobra­da­ment que va ser la cobdícia, l'ambició d'uns pocs i la traïció a la terra el que va per­me­tre final­ment l'entrada de la plaga, un retrat que bas­teix paral·lels amb la situ­ació que vivim avui i fa del seu lli­bre una extra­or­dinària expli­cació sociològica, també, del pre­sent.

Fa anys vaig que­dar fas­ci­nat lle­gint un estudi sobre les mini­a­tu­res del duc de Berry, no recorde si a càrrec de Lucien Febvre o del seu col·lega Marc Bloch. Em va emo­ci­o­nar des­co­brir com els pares de la història total eren capaços d'expli­car el seu país, no només el pas­sat, a base de bar­re­jar espes­ses tau­les econòmiques amb l'obser­vació paci­ent d'unes mini­a­tu­res mar­gi­nals: pel tall dels llau­ra­dors sabien si era època de fam, quan sega­ven arran, o d'abundància, quan el tall era més des­in­te­res­sat.

Escol­tant Joan C. Martín vaig reviure aque­lla sen­sació d'estar al davant de gent que no només saben coses sinó que saben com mirar els detalls xico­tets i inse­rir-los en la gran història.