Sense - El Punt

la CRÒNICA

L'última funció

El seu entorn, que descarta una retirada temporal a l'estil de José Bono, afirma que el teló ha caigut per sempre

L'adéu d'Aguirre obre un gran ventall d'incògnites, malgrat que des del seu entorn s'insisteix que la malaltia és la causa més versemblant. Tot i així, el comiat permet fer paral·lelismes amb el sonor cop de porta que el 2006 va protagonitzar el llavors ministre de Defensa, José Bono. El socialista manxec abandonava el govern espanyol per “motius personals”. Es deia en aquells moments que el seu matrimoni trontollava. Al cap de no res, ell mateix es va encarregar de fer córrer que renunciava perquè no volia seguir sent còmplice de la resposta que José Luis Rodríguez Zapatero havia donat al “desafiament secessionista” que plantejava l'Estatut i perquè es negava a validar les bases d'un incipient procés de pau al País Basc. El conservador Bono es va creure el seu paper de guardià de les essències espanyoles davant un PSOE que, només per riure les gràcies al líder, aplaudia l'invent de l'Espanya plural. I va decidir portar el seu rebuig fins a les seves conseqüències: la retirada de la política. En canvi, la ultraliberal Aguirre semblava trobar-se força còmoda en el paper d'ariet permanent de Mariano Rajoy –que considerava massa tou per liderar res– i d'Alberto Ruiz-Gallardón, que veia com una gata maula. Però ha arribat un punt en què ha decidit posar punt final a l'obra.

Però en els actes previs a la baixada del teló Aguirre ha deixat clar que està al costat dels que discrepen de la política antiterrorista de Rajoy. Ara que ETA està fora d'escena, i precisament per garantir que continuï sent així, el president espanyol ha decidit fer algun gest –l'excarceració de Iosu Uribetxebarria– i la madrilenya ho ha aprofitat per liderar l'oposició més virulenta. Mentrestant, Catalunya ha optat per emprendre un camí força diferent del de buscar un encaix amable dins Espanya. Una setmana després de la manifestació de la Diada, el cap visible de La Moncloa segueix sense donar un cop de puny damunt la taula. I Aguirre ha estat prou maquiavèl·lica per deixar entreveure en més d'una ocasió el seu menyspreu cap als “silencis covards”.

Precisament, si alguna cosa caracteritza la líder és que mai no es mossega la llengua –els seus adversaris diuen que no ho fa per no enverinar-se– i que se li regira l'estómac quan veu la imatge de l'actual inquilí de La Moncloa refugiant-se en la seguretat del seu despatx cada cop que vénen mal dades. Ella mateixa el va aconseguir arraconar als passadissos del carrer Génova quan, el 2008, un grup de militants es van plantar davant la seu del PP i li van exigir la dimissió.

Perquè si alguna cosa no es pot negar és que la ja expresidenta de la comunitat de Madrid ha estat valenta i decidida, si més no de portes enfora. Aguirre ha plantat cara a situacions extremes aparentant la major de les fortaleses: ja sigui quan es va trobar al mig dels atemptats de Bombai (novembre del 2008) o l'última, el dia que va anunciar que tenia càncer de pit (febrer del 2011). Però la primera mostra d'aquesta capacitat de reacció la va oferir el desembre del 2005. La seva rialla mentre sortia d'un helicòpter que s'acabava d'estavellar contrastava força amb l'expressió de pànic de Rajoy. La d'ahir, però, era la imatge d'una persona anímicament ensorrada. Serà aquesta la darrera representació d'Aguirre, la indomable? O, com en el cas de Bono, ja està maquinant una futura irrupció a la cartellera política espanyola? Els que la coneixen, però, insistien ahir que no hi haurà pròrroga. El temps dirà si el teló ha caigut per sempre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.