En la mort de Xavier Rossell i Terris

Ens acaba de deixar Xavier Rossell i Terris, alcalde que fou de Sant Hilari Sacalm, entre 1979 i 1999. També fou membre de la Diputació. Estigué al capdavant del consistori hilarienc durant cinc legislatures, la qual cosa posa de manifest la seva popularitat. Era un home obert, enèrgic, convincent, dur –ja ho era, diuen, quan jugava a futbol–, tossut si convenia, un pèl nerviós i, possiblement per això, molt actiu sempre. Li agradava fer carrer i ficar-se pels bars i xerrar amb la gent. Tenia el tarannà dels primers alcaldes de la democràcia, impregnats tots d’una bona dosi d’idealisme. A vegades, en els darrers temps, lamentava l’excessiva professionalització de la política. Ens vam conèixer el dia de l’assemblea constituent de l’Associació Catalana de Municipis. Estàvem pròxims un de l’altre i, tot i que enteníem que hi havia d’haver unes directrius i algú que portés la batuta, ens va molestar la suficiència amb què els responsables anaven sotmetent a votació els diversos punts de l’ordre del dia sense que, prèviament, hi hagués hagut cap explicació als qui hi érem presents. Potser vam reclamar algun aclariment, però els capitostos van tirar endavant sense fer cas. En un moment determinat, enmig d’una aclaparadora unanimitat, en Xavier i jo vam voler deixar constància de la nostra disconformitat amb la forma de fer les coses i vam començar a aixecar la mà cada vegada que es parlava d’abstenció. Vam causar el nostre impacte. Al cap de poc, ja teníem alguns responsables allà amb nosaltres a preguntar què ens passava. Els vam dir que no ens agradava fer simplement de comparsa. Aquella coincidència –amb la qual, després, cada vegada que en parlàvem, ens fèiem un tip de riure– ens va fer amics, des d’aquell moment. Recordo que en Xavier em va demanar de fer el pregó de la seva festa major un d’aquells anys, i que vaig sorprendre gratament l’auditori de Sant Hilari perquè el vaig fer en vers de cap a peus. Rossell tenia un apartament d’estiueig a la platja de Fenals de Lloret i els dissabtes a la nit solia aparèixer, a vegades, a l’audició de sardanes. Feia per maneres de trobar-nos i xerrava abundosament, preocupat sempre pel futur de Catalunya. Llàstima que se’n vagi sense acabar de veure l’acabament del procés. Suposo que, com tothom, tenia virtuts i defectes, però hi ha una cosa que Sant Hilari li deurà tota la vida. Si el traçat de l’eix transversal passa per on passa –i, per tant, deixa Sant Hilari ben comunicat amb la resta del món– és degut a la insistència d’en Xavier, a la batalla que va sostenir, sense afluixar la corda, amb els tècnics que es decantaven per altres opcions i a la força raonada amb què els va demostrar que, fins i tot econòmicament, l’actual traçat era el més recomanable. Per això sol mereix passar a la posteritat. Que reposi en pau.