En record de Joan Gratacós i Casamiquela

El nostre tiet, en Joan, va viure la vida a la seva manera, una vida llarga per a la gent de la seva mena. Quan ell era jove, les persones amb discapacitat intel·lectual sovint eren amagades de l’espai públic, en Joan era el fidel acompanyant del nostre avi, en Pepito, que el portava a tot arreu sense manies. En Pepito va voler normalitzar al màxim la vida d’en Joan, va fer un curs de delineació a distància, la mili (amb un fusell i granades de mà!) i es va treure el carnet de conduir.

Malgrat això, en aquella època no hi havia els projectes inclusius d’avui dia; per tant, va passar la vida sense treballar. Ajudava en tasques i gestions la meva àvia i la seva tieta i en el manteniment del jardí de la casa familiar de la Bisbal.

Va establir les seves rutines, feia els seus itineraris per Girona amb parades obligatòries a diversos negocis, oficines i espais públics de la ciutat, sobretot en un espai emblemàtic per a ell: l’estació de trens.

Saludava tothom, conegut o desconegut, i sempre preguntava si eren de la Bisbal, localitat d’on prové la nostra família. Aquesta tasca repetitiva i incansable ha provocat durant els anys que la gent que ens veia amb ell, ens deia que el coneixia, així la gran majoria de persones havien parlat amb ell en multitud d’ocasions.

Era, doncs, un personatge habitual i popular del centre de Girona que molts trobarem a faltar.

Esperem que el tren, que era una de les seves grans aficions, passi per Portbou, la seva destinació estimada, de camí cap a l’altra vida en què ell creia. Bon viatge, Joan.