Un adeu a Miquel Sureda

Honestedat, generositat, constància, vocació de servei, esperit de superació i un elevat sentit de la família. Poques persones reuneixen tantes qualitats, però totes sense excepció defineixen la personalitat de Miquel Sureda Esparraguera, traspassat el 5 de març als 88 anys, que ahir va ser acomiadat en una cerimònia religiosa a l’església de Sant Martí de Cassà de la Selva, on residia, per rebre després sepultura a Sant Gregori, d’on era originari.

Miquel Sureda va ser un actor discret, però fonamental en la modernització del sector ramader gironí i català durant tres dècades: entre la segona meitat dels anys seixanta i el primers noranta. Va ser un període de grans canvis, no només per la mecanització de les granges, sinó també per les transformacions socioeconòmiques, amb l’entrada al Mercat Únic Europeu (1986), l’establiment de quotes lleteres o la crisi que va dur al tancament (subvencionat precisament per les polítiques agràries europees) de gran part de les explotacions menys competitives en un mercat amb excedent de producció.

Des de mitjan anys seixanta fins a la seva jubilació, Miquel Sureda va gestionar el Mas Gurí, una granja pionera, la primera que es va inscriure, el 1981, com a societat agrària de transformació (SAT), quan es va crear aquest figura jurídica. Des que els propietaris de l’explotació van dipositar la seva confiança en Miquel Sureda, que es va instal·lar al mas amb la família, fins a la seva jubilació, la granja va passar de tenir una trentena de vaques a tenir més cinc-cents caps, i el 1967 va ser la primera granja de Girona amb estabulació lliure, amb vint caps de bestiar comprats a Holanda. Va ser també pionera en selecció genètica i millores en la producció.

La seva família i el Mas Gurí van ser el centre de la vida de Miquel Sureda, que tenia un peu posat dins la seva modèlica granja de vaques i l’altre al carrer, sempre disposat a explicar i enraonar amb tothom de la seva passió professional i personal, això sí, amb l’aire patrici de qui té una parla pausada i una exquisida afabilitat, elegància i discreció. Miquel Sureda, conjuntament amb un reduït nombre de ramaders, va constituir “l’avançada més moderna i esperançadora de la ramaderia gironina”. No ho diu el signant d’aquest text. Ho deia aquest mateix diari el 18 de maig del 1985, en unes pàgines dedicades a la fira comarcal de Sant Isidre de Campllong, amb la qual Sureda va col·laborar amb entusiasme, igual que ho feia amb la cavalcada reial de Cassà o amb les autoritats del sector agrari, entre els quals el seu amic Artur Soldevila, una figura també fonamental en aquest període, i que va ser director del Ministeri d’Agricultura a Girona durant anys i impulsor del Servei de Millora i Extensió Ramadera de la Diputació (Semega), en la fundació del qual Sureda també va col·laborar.

En l’àmbit públic, Sureda va ser regidor en el darrer ajuntament predemocràtic. Quan li van proposar ocupar el càrrec, ell va declinar, però qui el proposava de seguida li va fer comprendre que la petició era retòrica i que no s’acceptaria una resposta negativa. Va exercir com a regidor amb la voluntat de servei que el caracteritzava. Posteriorment, en les primeres eleccions municipals democràtiques va tornar a tenir ofertes polítiques que aleshores sí va refusar.

Al llarg de la vida professional, va aconseguir centenars de premis i distincions per a l’explotació que dirigia. Personalment, el 1976 va ser designat Caballero de la Orden del Mérito Agrario pel govern central i posteriorment va rebre de la Generalitat la Medalla al Mèrit Agrícola. Mai, ni ja jubilat, va oblidar la passió per la ramaderia i va dedicar el temps lliure a la cria de cavalls. Però més enllà de la seva petjada professional i de la seva vocació, serà inesborrable la seva petjada moral.