En Quimet de cal Secretari

Sí, ens ha dei­xat en Joa­quim Camós Ramió, l’home bo, de Sant Miquel de Camp­ma­jor. Ell fou generós i ser­vi­cial amb tot­hom, ja que al llarg dels anys fou l’home impres­cin­di­ble al poble, en un temps en què a la page­sia no tot­hom sabia com tra­mi­tar un permís o un docu­ment, ja que en Qui­met era l’home sal­va­dor en tot allò que tant amoïnava la gent, els maleïts papers burocràtics, com també ho feia amb enti­tats, asso­ci­a­ci­ons i en el fut­bol. I no sola­ment això, sinó que ell for­mava part del volun­ta­riat de Càritas des dels anys sei­xanta fins ara al final.

I així fou tota la vida, encara que ell marxés del poble per anar a viure a Banyo­les, ell no hi fal­tava mai cap diu­menge, començant per anar a esmor­zar a l’hos­tal, a cacera, i ell par­ti­ci­pava en tota classe d’actes, ja fos­sin popu­lars, rome­ries..., sobre­tot al Collell.

Saps, Qui­met, el meu desig era assis­tir al teu comiat a l’església de Santa Maria, a Banyo­les, però en aquests dies de pandèmies i con­fi­na­ments, i amb l’afe­git d’aquest temps de neva­des que ens mos­trava camins incerts no he pogut. Però això m’ha fet recor­dar des de casa, en l’hora del teu comiat, on he revis­cut a la memòria la quan­ti­tat de pro­xi­mi­tats en què he con­vis­cut amb la teva família. Començant pels meus pri­mers dies de col·legi, allà a can Llam­bert, on el teu germà Tonet m’ensenyà les pri­me­res lle­tres, just a sobre de l’estança on el teu pare exercí de secre­tari. També havíem jugat junts a fut­bol en el Sant Miquel; en queda de memòria una foto­gra­fia del 1962 al camp del Collell.

I fou el teu germà Peret qui va com­prar-me, per dues-cen­tes pes­se­tes, el pri­mer qua­dre que vaig ven­dre a la meva vida. A més, la teva esposa, l’Ange­lina de can Rovira, resulta que va néixer just el mateix dia que jo. I jo, arri­bat a Bar­ce­lona el 1963, i matri­cu­lat a l’escola de la Llotja, neces­si­tava un reforç en matemàtiques, i allà hi havia el teu germà Tomàs, que cada diu­menge al mati, en aquell asso­le­llat pis de la plaça Leta­mendi, davant del car­rer Aragó, paci­ent­ment i de manera altru­ista me’n feia clas­ses, igual que feia mossèn Joan Prat a Sant Miquel, amb les clas­ses d’història de l’art, que m’impar­tia els diu­men­ges sor­tint de missa major.

Ara em sento hono­rat d’haver tin­gut sem­pre la teva amis­tat. La teva bon­ho­mia envers tot­hom va acon­se­guir que fos­sis la per­sona més esti­mada, i sem­pre, sem­pre, feia ale­gria de veure’t.

Qui­met, esti­mat amic, ens aca­bes de dei­xar i ja enyo­rem la teva per­sona i el teu etern som­riure.