A reveure, pare Xavier Piquer
La mort tots l’esperem, perquè ens toca igual que el néixer, arribi quan arribi, de sobte, esperada per malaltia, sempre ens agafa per sorpresa. I la del pare claretià Xavier Maria Piquer no ha estat menys, i més quan feia pocs dies que jo li comentava la meva tristesa i que m’agradaria estar amb els meus. Ell va dir-me que tenia feina per fer aquí, i li vaig prometre que més tranquil·lament l’escriuria. Qui havia de dir que l’escrit seria el seu comiat.
El pare Xavier va néixer al cor del meu estimat barri vell de Girona (carrer Ballesteries, 1) el 5 de maig de 1940, quatre mesos abans d’en Raimon. Va fer la mili voluntari, als 22 anys ningú li va estranyar que anés a trucar la porta dels claretians, amb qui els seus pares i germana tenien una estreta relació. Després de postular Solsona i Vic va fer la primera professió. el 8 de setembre de 1964 .
Va fer els estudis de Teologia a Girona, i justament el passat desembre va complir els 50 anys d’ordenació. La seva vida va ser intensa. Enamorat de la meva Girona i veí de casa és com se’m va presentar en llegir-me al diari. De Montgat va passar de Superior i a Girona va passar gairebé la resta de la seva vida.
Aquí va desplegar una gran activitat pastoral, encarregat de la joventut, animador i ànima del centre de catequesi, va estar i ajudar els moviments Foculars, amb els quals va estar molt unit al llarg de la seva vida.
L’any 2016, el 14 de febrer, després de perdre la seva germana Maria Rosa, la mare del nostre estimat Àngel de l’Estanc Ciutadans, que precisament els avis d’ell i pares del seu tio i mare havien tingut botiga de comestibles al carrer de Ciutadans, on jo havia anat a comprar més o menys a davant o més avall de l’Hotel Centre. Va ser destinat a la Comunitat de Valls, de la qual ha format part activament fins que la Covid-19 ens l’ha pres per portar-lo a la casa del pare, a qui ha dedicat tota la seva vida, aquest dissabte dia 13 de febrer, cinc anys després amb un dia de diferència de la mort de la seva germana. Ahir es va celebrar la cerimònia amb el protocol actual de la pandèmia.
Pare Xavier, m’he quedat una mica més òrfena, sempre li encomanava amics i coneguts que patien o estaven malalts, per en Raimon, jo mateixa. Vostè no oblidava mai el meu aniversari i em tenia present a totes les celebracions. Espero continuar rebent la seva ajuda i la seva pregària. si veu en Raimon digui-li que la gent recordava les seves felicitacions.
Pare Xavier, sempre tindré presents les seves portades del face amb els missatges tan macos de les ceràmiques de Montserrat i el que sempre acabava dient: ”Gràcies per ajudar-me a donar gràcies.”
Descansi en pau i el meu condol a la família Claretiana i a la família de sang.