El nostre Joan Arrú Ferrer

Va venir de Barcelona l’any 1973, com a director de l’empresa tèxtil Mallorgan. Després s’establí com a autònom de protèsic dental, el seu ofici. De seguida, amb la família, van viure a Santa Coloma de Farners, aquí, al peu de les Guilleries, just sota el Rocar.

Llavors ja va entrar en el món de la política, al grup del PSC del nostre poble. Es va generar un intens contacte amical per mitjà del seu germà Enric, i l’esposa d’en Joan, la Loli Esteve, que foren pares de la Sílvia, la Patrí, la Marta i l’Amanda.

L’ atracció personal d’en Joan Arrú, humana, aviat s’endugué l’estimació de tot el poble. I no era en va. Recorria les cases, amb la Loli, on hi havia gent que necessitava ajut. Era abans d’aquella intensa paüra que l’anomenada Transició enganxà a la gent del país. Els carrers de les ciutats amb manifestacions, els grisos empaitant els estudiants. Bé. Podem imaginar-ho, amb el que ens ha passat des d’aquell octubre de l’any 2017.

Després de la Transició, el PSC li oferí dos càrrecs importants: diputat de la Diputació de Girona i president de la Creu Roja. Seguia amb la seva bonhomia i l’atractiva personalitat, acollidora sempre.

Avui, quan li hem dit adeu, tot aquell món ha sigut amb mi. I sé que, el 1991, en Joan Arrú encapçalà una candidatura per a l’Ajuntament. Sé que em proposà anar amb ell al costat de dos amics de lluita, ja no afiliats en res, com jo, ex-PSC: el físic Pere Carbonell, ex-PSUC, i l’advocat Ignasi Sitjà, ex-PSUC. És a dir, va voler una llista de gent d’esquerra independent dels partits. A davant de tot, al costat seu, hi havia el fidel militant colomenc del PSC, en Josep Jofré.

En Joan Arrú Ferrer va guanyar les eleccions, amb cinc regidors. No era la majoria. I amb dies i dies, pactà amb en Jordi Muntané, el cap de la candidatura convergent. Ells tenien quatre regidors. Vam fer un grup genial. Sempre ben avinguts. De part de Convergència hi havia l’administratiu Jordi Muntaner, l’advocat N. Nadal, el professor llicenciat en matemàtiques Antoni Solà, i la gran estrella, el Quim Torra, enginyer, gran dirigent de la Safa de Blanes. Un catalanista intens. El pare del MHP Quim Torra Pla. En Joan encapçalava el grup de govern, és clar, i aconseguí la concòrdia en una tasca tan difícil com fou la revisió del pla urbanístic que feia temps i temps que estava adormit.

Vull remarcar el gran projecte model que l’alcalde Joan Arrú Ferré inicià personalment: la protecció amb pals metàl·lics de les voreres del carrer anomenat d’en Joli. L’ampliació de les voreres i uns fanals penjant enlaire, just al bell mig. És el projecte Joan Arrú, que l’alcaldia d’ERC, amb Joan Martí d’alcalde, acabà al final del seu mandat. Just al carrer del Prat-la Plaça.

Què puc dir més d’en Joan Arrú? Hi ha teca per a molta política, molt important, que té un desenllaç de novel·la.

D’aquests complicats moments només vull recordar que amb en Joan Arrú sempre vam ser amics. Com podia no ser-ne d’aquell home que tant vaig apreciar?