Un record pel Xillo
El Xillo, sí, aquest és el popular nom amb el qual es coneixia Francesc Moner i Costa. Estimat Francesc, malgrat que sabíem de la teva precària salut, en arribar-nos la notícia de la teva mort hem quedat consternats, perquè persones de la teva grandesa no ens veiem capaços de caminar sense tu. Has estat un personatge emblemàtic a l’Escala, ens estem quedant orfes de persones amb gran carisma. La teva manera de ser omplia els llocs de conversa, on tothom parava atenció a quina en diries, per riure plegats, i sempre feia alegria veure’t; aquest és un do que tan sols tenen els escollits.
Tu has seguit l’ofici més antic de l’Escala, el de salaor d’anxova. Aquest és un ofici ancestral; segons ens diu la historia: “Els mariners fenicis, i sobretot els grecs, van ser els introductors de la salaó a casa nostra. Al jaciment arqueològic d’Empúries es va trobar una factoria de salaó, que prova l’existència d’aquesta activitat, ja en el segle II abans de Crist.
Per tot això, en el seu moment tu vas agafar aquesta bandera i la vas aixecar al cim de tot, creant, junt amb d’altres, la Unió de Saladors Històrics d’Anxova de l’Escala, i vas aixecar més la bandera encara, en crear, junt amb Lluís Mallart, la Festa de l’Anxova, i atorgar l’anxova d’or a professionals de la millor cuina, o a altres personalitats que en algun moment han glorificat les anxoves de l’Escala. I vull remarcar, estimat Francesc, que tu vas fer tot el possible perquè aquest pintor que ara t’escriu fos el pregoner de l’ultima edició de la Festa de l’Anxova del mes d’octubre passat. Mai t’estaré prou agraït, perquè, malgrat que jo no hagués estat una figura que promogués directament les anxoves de l’Escala, vas escollir la meva persona i em vas demostrar el teu gran afecte vers mi, i així allà des de la Punta, malgrat el vent, vaig poder dirigir-me com a pregoner a la gran gentada de la Festa de l’Anxova. I vau tenir la visió i l’encert de donar l’anxova d’or al que ara ha obtingut la distinció de tercer millor restaurant del món, el Disfrutar de Barcelona
Aquests dies estic lluny de l’Escala, però no he pogut estar-me, junt amb la Paquita, de venir a donar-te l’últim adeu al tanatori. El teu rostre emanava pau i serenor, on el teu cos, ara inert, castigat de tanta malaltia ha trobat el repòs dels justos, amb la serena conformitat, dins el dolor, de la teva esposa, Dolors, i dels teus fills, Marc i Noemí.
Ara ja ets a l’Olimp dels elegits, i segur que t’hi faran un lloc preferent els teus amics de l’Escala, els que han cantat al mar i als pescadors, allà estaràs amb l’avi Xaxu, en Lluís Albert, en Simeó Català, en Lluís Carbó, en Carles Mallart, en Pere Bahí i amb tants i tants d’altres. Sí, et veig assegut al costat d’ells amb el teu gros cigar entonant una havanera, amb aquell teu somriure complaent que mai s’esborrava dels teus llavis.
Passades aquestes calors, arribaran els primers temporals de mar com el “renta botes”, dies de calma, on el mar d’Empúries es vestirà amb tots els blaus possibles, les tramuntanades arraconaran les barques a port, però la vida continuarà, com ha continuat després de tanta gent que ens falta; però el seu record, i ara el teu record, perviuran eternament en el nostre poble de l’Escala.