Maria Girona, rere les traces de Matisse

Avui que celebrem el Dia de la Dona recordarem una de les grans pintores i artistes catalanes del segle XX a Catalunya, Maria Girona i Benet (1923, Barcelona). Va morir fa nou anys (2015) deixant no només una obra pictòrica de gran valor, sinó la seva participació decisiva en moviments com l’Escola EINA, el grup d’Els Vuit i Estampa Popular al costat del seu marit, el també pintor i artista Albert Ràfols-Camada. Era filla de l’arquitecte Lluís Girona i va estiuejar sovint a Tossa i Cadaqués.

L’artista va estudiar a París i posteriorment a Bèlgica, Holanda i Anglaterra. El seu pintor més admirat era Henri Matisse amb gran influència del cubisme. Va conrear sobretot obres cromàtiques de paisatges, natures mortes i retrats.

Girona tenia 92 anys quan va morir. Havia rebut la Creu de Sant Jordi el 1998. Va conviure sis dècades amb la seva parella. Va ser un matrimoni irrepetible, únic en la història de l’art català, amb una forta presència i influència en la vida cultural del país durant tota la segona meditat del segle XX. Van ser, a més, molt compromesos políticament. Van participar en la famosa tancada al monestir de Montserrat, el 1970, i set any després, a les Cotxeres de Sants, van pintar un mural a favor de la llibertat d’expressió, en protesta per la detenció d’Albert Boadella.

Girona, molt culta, va haver de lluitar sovint contra el clixé de ser la “dona de” Ràfols Camada. Amb tot, va ser una artista amb una gran personalitat pròpia des del mateix moment en què va entrar a formar part de l’aventura del grup Els Vuit, integrat per Miquel Gusils, Joan Palà, Ricardo Lorenzo, Vicenç Rossell i el músic Joan Comellas. A més d’ells dos, és clar.

Els seus estils, segons explicava Maria Palau, periodista i crítica d’El Punt Avui, el dia que Girona va morir “eren com la nit i el dia”. “Ell, afiliat a l’abstracció; ella, a la figuració, per bé que compartien gust i criteri per un color, el blau, que justament va donar nom a aquesta última mostra que els homenatjava, D’un blau intens. Estaven sempre junts, sí, menys quan pintaven: cadascú tenia el seu estudi i només al final del dia comentaven els resultats.”

Girona va ser sempre fidel a allò que veien els seus ulls i només es va desviar una mica d’aquest camí en els collages. “És quan he sigut més fantasiosa”, explicava ella mateixa parlant de la seva obra. El seu marc artístic, forjat sota els consells del seu oncle, el crític d’art i pintor Rafael Benet, era amable i serè. Destacaven els paisatges i els interiors de les seves cases més conegudes a Barcelona, Cadaqués, Capellades i Calaceit.

Tot i que ja estava força fràgil, aquell 2010 es va retrobar amb la llum de la seva joventut gràcies a les fotografies històriques que va reunir la comissària de l’exposició, Victòria Combalia, per a qui el valor d’aquesta artista va ser saber rellegir en clau moderna el noucentisme.

Girona vivia la “rivalitat” amb el seu marit d’una forma natural i el 2010, quan Ràfols-Camada ja havia mort, va admetre que li agradava més l’obra del seu home.

L’any passat, coincidint amb el centenari del seu naixement, es va celebrar l’any Ràfols Casamada-Maria Girona. La Fundació Vila Casas va presentar la primera exposició antològica de la pintora, una retrospectiva amb 130 peces als Espais Volart.