Neus Català, una veu contra l’oblit

La lluitadora antifeixista Neus Català i Pallejà (1915-2019) va morir just fa cinc anys, quan en tenia 103, als Guiamets, el poble del Priorat on havia nascut. Com a última supervivent catalana del camp de concentració nazi –ella preferia anomenar-lo camp de la mort–per a dones de Ravensbrück, el seu testimoni va ser un dels més rellevants en la història de l’Holocaust, no només al nostre país.

Va voler que aquells anys de reclusió en un infern sovint difícil de descriure no acabessin en l’oblit. “Quan hi penso, ho veig tot brut, tot negre; el negre d’escòria, les teulades de quitrà... El record que em ve és la foscor”, va explicar en un dels actes de reconeixement que li va fer el govern. En aquell camp hi van morir més de 90.000 dones. De fet, quan va arribar l’alliberament, l’abril del 1944, preses poloneses encara hi eren sotmeses a experiments mèdics i les gitanes eren esterilitzades.

Català, que es definia com a comunista i catalanista, va ser presidenta de l’Amical Ravensbrück des de la seva fundació, el 2005, el mateix any que havia rebut la Creu de Sant Jordi. També va ser homenatjada a París, on va rebre el reconeixement de l’Ajuntament, i el seu nom figura en un passatge de la capital francesa.

Va ser membre de la Resistència francesa i testimoni de com traslladaven les dones jueves des del seu camp per exterminar-les a Auschwitz el 1942, l’horror més gran vist mai al segle XX. Ho contava en el llibre Un cel de plom, les memòries que va relatar amb la col·laboració de Carme Martí i que van tenir la seva pròpia versió teatral. L’any passat, a més, el cineasta Miquel Romans va fer-ne una pel·lícula en què Nausicaa Bonnín es posa en la pell de Català. Sovint la ràbia i les llàgrimes s’uneixen quan es recorda la memòria d’una dona amb el coratge i la força de supervivència que va demostrar mentre era presonera.

La seva lluita, abans i després de la guerra, va ser incansable. Va ser una combatent contra la diferència de classes, a favor de la democràcia i en pro del feminisme. També va anar a votar en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial i després d’haver obtingut la nacionalitat francesa, va dedicar la seva vida també a lluitar contra la dictadura franquista.

En l’emotiva cerimònia de comiat a Móra d’Ebre, la seva filla, Margarita Català, va recordar que els últims dies plegades li quedarien per sempre més gravats en la memòria: “Li posava el mòbil a cau d’orella per cantar juntes cançons revolucionàries italianes, dels partisans russos i de la Guerra Civil.”

Filla de camperols, va ajudar la família fins que es va diplomar en infermeria, el 1937. Al començament de la Guerra Civil es va traslladar a Barcelona i el 1939 va travessar la frontera francesa amb un gest heroic: portant 180 nens orfes de Premià de Dalt que estaven al seu càrrec. A França, va col·laborar, juntament amb el seu marit, l’occità Albert Roger, en activitats de la Resistència fins que va ser denunciada per un apotecari de Sarlat. Va ser deportada al temut camp de Ravensbrück, on va ser obligada a treballar en la indústria d’armament. I encara sort, per dir-ho així, que no va ser identificada com a jueva.

Al camp de concentració alemany va formar part d’un escamot conegut com el de les gandules: un grup de dones que boicotejaven l’elaboració d’armes i de munició. Gràcies a alguns dels seus sabotatges, van quedar inutilitzades uns deu milions de bales i nombroses màquines de fabricació d’armament en un moment en què l’exèrcit de Hitler tenia molts problemes per frenar l’avanç dels aliats.

Després de l’alliberament, Català va tornar a França. Amb el seu marit es van instal·lar primer a Sarcelles i, ja a una edat més avançada, a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya del Nord. Va militar a Comunistes de Catalunya, l’històric PSUC i després a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). També era sòcia d’honor de la Fundació Pere Ardiaca. El seu fons personal està dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.