Recordant Carles Ginès i Gibert

Amb tristesa m’ha arribat el traspàs d’en Carles Ginès després d’una llarga malaltia que ha portat amb dignitat i enteresa acompanyat per l’Esperança i la resta de la família. Ell, fins que va poder, des del seu mirador ens feia d’home del temps: els graus, la humitat... ens tenia ben informats. Ara, content, ens hauria explicat la quantitat d’aigua caiguda.

La coneixença ve de joves. Teníem la mateixa edat. A casa seva tocaven el tema del fred industrial, venien neveres Kelvinator i làmpades, i tenien una petita botiga d’electrodomèstics a la carretera de Barcelona, gairebé davant del bar Núria, que la seva mare, juntament amb altres treballadores, portava amb molta amabilitat.

En Carles es va casar i va tenir tres nenes, que anaven al conservatori de música Isaac Albéniz. A sota les voltes d’en Rosés, ell i la Pura sovint les esperaven a la sortida per prendre un granissat. La mala sort va ser que la malaltia de moda els va prendre la mare i l’esposa a la flor de la joventut.

Han passat anys, però recordo el dia que tancàvem i ell va venir i em va demanar si podia fer una foto de la granja. “Serà per a la història de Girona”, em va dir. Fins i tot en va fer una de la façana.

Un cop jubilat, va publicar el llibre El que menjàvem a casa, amb molt d’èxit. Era un amant de la gastronomia, ens presentava coses fetes per ell, i va fer un blog on penjava un article i l’enviava als amics. Li encantava la fotografia, era un apassionat de la natura, dels ocells, les flors, les papallones, i sentir i captar la remor de l’aigua.

Carles, ens has deixat una mica orfes. Parlaves de coses que també havia conegut, i fins avui no m’he assabentat que fa poc la mare havia traspassat. Fa anys em va fer arribar un llibre on surten el pare i altres personatges gironins. Va ser durant molts anys un gran president de la Cambra de Comerç, defensant la cultura, les tradicions i la nostra parla.

Carles, ahir et varen dir adeu amb una sentida cerimònia. Avui de ben segur que ja t’has retrobat amb els pares i la Pura, que t’esperaven amb els braços oberts. Espero que tinguis màquina per fer una foto única a la terra des del cel, aquest lloc tan privilegiat on segur que tenies un lloc reservat.

Descansa en pau.