CIÈNCIA
Mor Virgínia Nunes, pionera en la investigació de la genètica humana a Catalunya
Va impulsar el Programa de Gens, Malaltia i Teràpia de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge
La biòloga i doctora Virgínia Nunes Martínez (Barcelona, 1956), pionera en la investigació de la genètica humana i coordinadora del Programa de Gens, Malaltia i Teràpia de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge(IDIBELL), va morir el passat 24 de maig als 67 anys, segons va confirmar l’entitat. L’institut assenyala en un comunicat que el seu treball va deixar una “empremta profunda en la comunitat científica.” Va ser, de fet, una de les membres fundadores de l’IDIBELL i la cap del grup de Genètica Molecular Humana.
Era filla del conegut cineasta i escriptor José María Nunes, nascut a Portugal, i director de Noche de vino tinto, una de les pel·lícules de referència de l’Escola de Barcelona.
Nunes, llicenciada i doctora en biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar la seva carrera científica als setanta a l’hospital de Sant Pau. Després d’una estada a França per formar-se en genètica humana, va tornar a l’Hospital de Sant Pau per treballar amb el grup de genètica humana liderat per la doctora Montserrat Baget i el doctor Estivill. En col·laboració amb el grup del doctor Manuel Palacín va identificar el gen responsable de la cistinúria. Va ser el primer cop que un grup d’investigació a Catalunya identificava la causa genètica d’una malaltia. També va treballar en el Departament de Ciències Fisiològiques de la Universitat de Barcelona, on va constituir el seu grup de genètica humana.
El focus de la seva recerca es va centrar en la identificació de les bases genètiques de diverses malalties hereditàries i sovint rares. Va contribuir significativament al desenvolupament de noves tècniques de diagnòstic molecular, avançant en la comprensió dels mecanismes genètics que provoquen malalties com el Síndrome de Wolfram. L’IDIBELL considera que la seva contribució i dedicació han estat fonamentals per als avenços en aquest camp. “La seva pèrdua deixa un buit enorme a tota la comunitat científica.”
Els seus companys de la Universitat de Barcelona Raúl Estévez i Ramon Bartrons també han tingut un record per ella: “Li agradava la docència i no estalviava temps per dialogar amb els seus alumnes. Els seus esforços anaven en aquesta direcció: donar la millor formació possible per continuar empenyent la torxa del coneixement. Només aquest pot oferir-nos solucions als molts problemes que tenim, com el dels càncers, i ens pot permetre avançar-nos i preparar-nos pels problemes que vindran. De ben segur que retindrem els coneixements que hem après al seu costat i els compartirem en el futur, fent que el seu treball i mestratge continuï a les nostres mans.”