En record de l’Enric Oliva Callís

Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants records de tu se m’acumulen... No ploro perquè s’hagi acabat, sinó que vull somriure com tu, per tot allò que vam viure.

Quan jo vaig néixer tu ja hi eres, sempre has estat com un germà per a mi.

Els estius a Peralada sempre estaran en el meu record, al teu costat sempre ens ensenyaves amb la Núria qualsevol cosa nova que haguéssim d’aprendre aquell estiu: anar amb bicicleta, a banyar-nos al riu, anar a buscar la llet a can Genís per l’endemà esmorzar... El teu somriure ja era present llavors.

Dels Nadals i de fer cagar el tió a fer brunyols a casa de l’àvia Quimeta i l’avi Nitu… sempre endolcint la Setmana Santa, i tu amb el teu somriure.

Ens vam fer grans, cada cosí va emprendre el seu camí; no obstant, no ens vam deixar de veure mai, algun moment trobàvem per fer pinya tots plegat.

Tots hem anat formant les nostre famílies, i de cinc cosins Oliva en el darrer sopar de Nadal ja superàvem la majoria d’edat, aquella taula sí que feia goig!

Celebracions, aniversaris, estius a Peralada, Fires a Girona i la nit del 24 a Garriguella sempre, sempre, amb tu i el teu somriure.

No et tocava marxar tan aviat, i sé que no volies marxar. Has lluitat fins al final donant-nos una lliçó a tots plegats.

La meva filla Marta, Enric, s’ha enfadat perquè avui no l’hem deixat venir i m’ha dit que et reciti el poema que a hores d’ara deu estar dient a la classe de segon; de part seva, va per tu:

L’oreneta, de Joana Raspall: “Tic-tac, tic-tac fa el rellotge i cau una fulla de cada roser. L’oreneta emprèn la volada i m’ha dit: tornaré! Ara fuig amb les altres companyes, al país on el sol tot l’hivern és més clar. Tornarà quan els arbres rebrotin i a la meva teulada el seu niu refarà. Fins que un altre tic-tac me la torni, com l’hauré d’enyorar!”

Enric, no t’oblidaré, em cuidaré dels teus; tu fes un petó als avis i a la tieta.

(*)