Mor l’escriptor i sacerdot Pere Ortís i Escuer
El novel·lista i assagista, nascut a Bellpuig el 1930, va ser missioner a Hondures i Nova York
L’escriptor, sacerdot i missioner Pere Ortís i Escuer (3 de novembre, 1930, Bellpuig) va morir dimarts als 93 anys al Seminari de Solsona, segons ha confirmat el seu bisbat. Més enllà de la seva activitat com a religiós, va destacar la seva trajectòria com a novel·lista i filòleg. Es va llicenciar, de fet, en filologia romàtica a la Universitat de Nova York i va escriure una vintena de llibres de narrativa i assaig lingüístic. També va ser un destacat traductor de l’anglès al català, sobretot de l’obra de l’hispanista anglès Edgar Allison Peers.
D’una família que va patir els turments de la Guerra Civil, la seva visió i perspectiva del món va canviar totalment quan va ser enviat a Hondures, un fet que es va reflectir en la seva prolífica activitat literària. També va alertar sempre en les darreres dècades sobre la fràgil salut de la nostra llengua, de la qual n’ha estat un ferm defensor, i va ser un defensor del dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Ortís, col·laborador de revistes com Serra d’Or, Llengua Nacional, Nova Tàrrega i El Pregoner d’Urgell va ser un dels grans intel·lectuals de l’Urgell i un defensor acèrrim de la llengua i la cultura arreu on va viatjar i residir. Va ingressar a la Congregació de la Missió el 1947 i va ser ordenat prevere l’1 de maig del 1955 a Valls pel bisbe Laureano Castán Lacomba, un dels que arribaven a Catalunya imposats pel franquisme, segons reconeixeria ell mateix.
Va ser sacerdot a Solsona entre aquell mateix any i el 1968. El bisbat el va enviar de de missioner a Tegucigalpa (Hondures (1955-1968), on va exercir de professor de literatura i filosofia a un seminari interdiocesà. També va viure dos anys a Tela, port de mar, i sis a Villanueva de Cortés. Posteriorment una vintena d’anys a Nova York, en diferents etapes, on va assolir el seu grau universitari. Va viure sobretot a Brooklyn i Long Island on va fer molt temps de capellà dels hispans.
La seva vida a l’estranger va ser la base de les diverses novel·les que va començar a publicar als anys setanta. Posteriorment va viure a Tàrrega, on va continuar la seva tasca d’escriptor i sacerdot al municipi de Preixana, també a l’Urgell. Alguns dels seus destins a Catalunya van ser, entre d’altres, Cambrils, Canalda, Sant Climenç, Madrona, Pinell, Viver, Montdarn, Massoteres, Lloberola i Biosca.
La seva trajectòria com a escriptor va començar amb la novel·la La pell de la iguana (1974), i va continuar amb obres com El clam de l’asfalt (1976), Mirall d’anatema (1982), La petja incerta (1986), Lo cop de falç (1987), Lo crit del guacamai (1988), Cròniques de l’aborigen crònic (1995), El sol de la darrera selva (1998) i L’ombra del còndor (1998). Va publicar els assajos On va el català? (1995) i Netegem i enriquim la llengua catalana i va traduir per decisió personal el clàssic Catalònia Infelix d’Edgar Allison Peers. L’obra presenta la història de Catalunya des de la formació del país fins a l’any 1937. Va ser publicada per primer cop a Nova York el 1938. Ortís també va traduir al castellà algunes de les seves novel·les de tema americà, amb molt bona acceptació per part dels lectors d’Hondures. Fins ara s’han publicat cinc volums de la seva obra completa.
Ortís era d’una família de pastissers de Bellpuig. Tant ell com el seus sis germans ajudaven a casa. Durant la guerra el seu pare ho va passar malament perquè estava en el punt de mira del comitè roig del poble, segons explicaria el mateix Ortís en una entrevista realitzada per l’escriptor Francesc Canosa a lamira.cat. L’alcalde de la vila l’acabaria salvant., Sobre la qüestió de com és que es va fer capellà i va entrar en un convent va ser per un raó prou mundana: “La motivació va ser la pilota. Els nens jugant allà i divertint-se i jo a casa netejant llaunes i oliant-les, i noi, vaig començar a pensar... Però quan ets allà entres a una olla de pressió, ja t’estàs atabalant que si surts, que si aniràs a l’infern...”
Sobre les seves influències literàries, admetia la seva admiració pel realisme màgic de García Márquez, Jorge Luis Borges i per autors com el Premi Nobel Nikos Kazantzakis, a banda del seu gran referent català, Josep Pla. Mentre la seva fe pel futur del català no era irrompible, sí que creia en la futura llibertat de Catalunya: “Sí, ho crec. Hi ha raons perquè Catalunya sigui lliure: primer, la llei natural, els drets humans...”
La cerimònia de comiat ha tingut lloc aquest dijous a 2/4 d’11 del matí a l’església parroquial Sant Nicolau de Bellpuig.