Necrològiques

tot recordant

Jordi Llopart, la plata de Moscou

Fa quatre anys ens va deixar el llegendari atleta català, el primer que va pujar al podi en uns Jocs Olímpics

L’atleta Jordi Llopart i Ribas (1952, el Prat de Llobregat) ens va deixar avui fa quatre anys. Per als annals de la història sempre quedarà com el primer català que va tornar d’uns Jocs amb una medalla de l’esport olímpic per excel·lència, l’atletisme, en la prova dels 50 km de marxa atlètica. Aquell 30 de juliol del 1980 molts van descobrir per primer cop aquella modalitat, que amb el temps va esdevenir una disciplina popular que ha donat grans triomfs a l’esport català. Llopart, que va aconseguir la plata, només va ser superat per l’alemany de l’Est Hartwig Gauder. Espanya va competir amb la bandera olímpica pel boicot de molts països del bloc occidental. El podi el va completar el marxador rus Ievgeni Ivtxenko, mentre que l’altre gran pioner de la marxa a Catalunya, Josep Marín, també nascut al Prat, va entrar sisè.

Llopart es va beneficiar d’una decisió que van prendre els membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) en la seva 79a sessió, que es va fer el juny del 1977, a Praga. En aquella sessió, el COI va decidir la reintegració dels 50 quilòmetres marxa en el programa d’atletisme dels Jocs de Moscou. El seu primer entrenador, mentor i mestre atlètic va ser el seu pare, Moisès Llopart, mort el 2002, un altre històric de l’atletisme català. Va ser el fundador del Grup Cultural Recreatiu La Seda. Va ser ell qui, gairebé per casualitat, va veure l’enorme potencial del seu fill en la marxa atlètica, després que hagués començat disputant curses de cros i de fons.

Llopart havia arribat a aquells Jocs de Moscou amb un palmarès remarcable. El 1978 ja havia estat el primer català a assolir un títol europeu d’atletisme i el 1979 va batre el rècord d’Europa dels 50 km (3h44:33), una marca que va ser rècord d’Espanya fins al 1983, quan el seu rival i company Josep Marín la va acabar rebaixant.

Tot i que Jordi Llopart, com el seu pare, va néixer al Prat de Llobregat, passava molt temps a Canet de Mar, la vila de la seva mare, la Maria Ribas. Quan estava en actiu, moltes vegades s’entrenava per l’N-II a la costa del Maresme, tant quan era un desconegut com després de tocar la glòria olímpica. En una entrevista ell mateix recordava que arran dels seus èxits molta gent el reconeixia i el saludava amb la botzina.

Després de la fita de Moscou encara va anar als Jocs de Los Angeles (7è) i als de Seül (13è). La seva intenció era retirar-se el 1992 en la gran cita de Barcelona, però no s’hi va classificar. Amb tot, veuria triomfar en directe a l’Estadi Olímpic un dels seus deixebles, Dani Plaza, campió dels 20 km.

Tot i que el seu gran moment va ser Moscou, la seva trajectòria inclou nou títols de campió d’Espanya i també dues victòries en la copa del món (1979 i 1983). Va ser 48 vegades internacional absolut i després del títol europeu del 1978 també va participar en els campionats continentals dels anys 1982, 1986 i 1990, i en els mundials de 1983, 1987 i 1991.

Després de deixar la competició, ràpidament es va dedicar a entrenar atletes d’elit. A banda del campió olímpic, Plaza, també van passar per les seves mans Basilio Labrador, Jesús Ángel García Bragado –que el 1993 ja seria campió del món–, Teresa Linares i Beata Betlej, entre d’altres. Entre el 2005 i el 2008 va ser secretari tècnic de la secció d’atletisme del FC Barcelona i també va ser assessor del prestigiós equip de marxa de Mèxic durant el cicle olímpic 2008-2012. També va exercir d’assessor en l’equip de marxa de la federació japonesa i el 2004 va participar en la fundació de l’Associació Espanyola de Marxa Atlètica, de la qual va ser vicepresident.

Entre les moltes distincions que va rebre hi ha l’Orde Olímpic del Comitè Olímpic Internacional. A banda del seu pare, l’altre entrenador de la seva vida va ser el polonès Jerzy Hausleber, que el va convèncer perquè anés a preparar els grans esdeveniments en estades a Mèxic, aprofitant l’alçada. Hausleber va fer de mitjancer posteriorment perquè Llopart entrenés marxadors de la federació mexicana.

El 2012, quan va deixar la seva feina com a assessor a la federació de Mèxic, va quedar-se a l’atur. Durant un temps cobrava un subsidi d’uns 400 euros i va necessitar ajuda del Comitè Olímpic Espanyol, del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i de l’Ajuntament de Calella. La publicitat mediàtica del seu cas li va permetre trobar algunes feines. Així, el 2015 va treballar a Fitwalking (caminar per la salut) a l’empresa de nutrició Bluebonnett. També va crear a Canet l’escola per caminar mentre mantenia contacte encara amb alguns marxadors d’elit al Japó, als quals assessorava amb vista als Jocs Olímpics de Tòquio. També va impartir classes a les pistes de Calella.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.