tot recordant
Enric Garriga Trullols, baula imprescindible entre Catalunya i Occitània
El 17 de novembre del 2011, ara fa uns 13 anys, desapareixia la figura d’Enric Garriga Trullols. Per a una part de la societat catalana era un desconegut, però per a gran part del catalanisme i l’occitanisme Garriga era un referent pel que feia a les relacions entre Catalunya i Occitània. Nascut a Barcelona el 31 de maig de 1926, era el gran de vuit germans, i va graduar-se com a enginyer químic a l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial. Des de ben jove que el seu compromís amb el país el va portar a dur a terme tota mena d’accions: per exemple, conscient que no havia pogut aprendre el català a l’escola per culpa del franquisme, Garriga Trullols el va aprendre a través de les classes que es feien a Òmnium Cultural, i el 1973 va aconseguir el certificat d’aptitud de la Junta Assessora per a l’Ensenyament de Català (JAEC).
Tenia el cuquet de la política, i entre 1974 i 1976 va ser militant del Partit Popular de Catalunya (PPC) que el 1973 van fundar Joan Colomines i Puig –el qual va ser el secretari–, Enric Moltó, Anton Sala Cornadó i Jordi Colomines i Companys. Es tractava, evidentment, d’un partit catalanista i socialista autogestionari allunyat de l’actual PP espanyolista que coneixem i que els anys setanta s’anomenava Alianza Popular. El PPC es va dissoldre a finals de 1976 i es va acabar integrant al Partit Socialista de Catalunya – Congrés, que al seu torn s’acabaria fusionant amb el Partit Socialista de Catalunya.
D’aleshores ençà, Garriga Trullols ja no es va dedicar a la política, però sí a la parapolítica a través del món associatiu, cosa que li donaria bons resultats. Així, entre 1975 i 1977 va formar part del Congrés de Cultura Catalana, del qual va dirigir l’àmbit de Projecció Exterior, que pretenia donar a conèixer la cultura catalana arreu del món. El 1978, quan el Congrés es va acabar, la majoria dels membres que integraven l’àmbit esmentat van voler que la línia solcada tingués continuïtat. I, seguint aquesta divisa, el 1979 Enric Garriga i altres van crear l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPEEC). Fèlix Cucurull en seria el primer president, succeït per Maria Oleart i, a partir de 1997, Enric Garriga, que presidiria l’entitat fins a la seva mort. Durant el seu mandat es va dedicar, entre d’altres accions, a impulsar la construcció de monuments que homenatjaven personalitats catalanes a països com Alemanya (Pau Casals), Argentina i Bèlgica (Josep Carner). Actualment el president de l’IPEEC és Xavier Tudela.
L’IPECC, entre moltes altres activitats, com actes i jornades, fa una feina important d’autoestima nacional i de reconeixement d’aquells catalanòfils i persones o associacions residents a l’exterior que contribueixen a la difusió de la nació, llengua i cultura catalanes a través del Premi Josep Maria Batista i Roca, que d’ençà del 2011 s’anomena Premis Josep Maria Batista i Roca – Memorial Enric Garriga Trullols. El premi, creat el 1989, concedeix 10 guardons cada any, per la qual cosa fins a dia d’avui han estat premiades més de 350 persones, i en alguns casos institucions. L’activitat principal de l’IPECC s’ha centrat sobretot a Europa, i a tot el continent americà, però es projecta arreu del món.
En el llibre Enric Garriga Trullols. Una vida al servei de Catalunya i d’Occitània, publicat el 2014, Joan Amorós i Pla, actual president de FERRMED, explica que “vaig conèixer l’Enric de la mà de Josep Maria Batista i Roca l’any 1977. | L’Enric anava al darrer de reforçar les relacions occitanocatalanes i jo de construir un premi literari i científic relacionat amb l’espai occitanocatalà. [...] | Vaig localitzar en Batista i em va dir de trobar-nos al Col·legi d’Advocats conjuntament amb l’Enric, que també havia contactat amb ell. | D’aquesta reunió, en va sortir la idea de crear una associació occitanocatalana”. Era l’11 de juliol de 1977 i havia nascut el germen del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC).
Abans del naixement del CAOC, el 20 de novembre de 1977 tingué lloc una Crida Catalano-Occitana a Vilanova i la Geltrú. El 1978 es va celebrar la primera assemblea constituent, que va presidir Batista i Roca, i tot seguit ja es va fer la primera reunió entre les seccions catalana i occitana. El 1978 s’aproven els Estatuts del CAOC occità, que tindrà com a president Robèrt Lafont, i un any més tard s’aproven els del CAOC català, amb Joan Amorós com a primer president. En ambdós casos, el català i l’occità seran les llengües oficials de l’associació. El CAOC ja feia anys que estava en marxa, però no serà fins el 1997 que el Govern de la Generalitat de Catalunya el declararà com una “associació d’interès cultural”.
Cal tenir present que totes aquestes activitats les feia gratia et amore, atès que Garriga va treballar molts anys al Departament d’Indústria de la Generalitat de Catalunya, on es jubilà el 1996.
Durant la presidència d’Amorós, el secretari serà Batista i Roca, i en morir, el succeirà Garriga, el qual esdevindrà president del CAOC el 2001. Tanmateix, durant molts anys, essent secretari general, Garriga era considerat l’ànima principal de l’associació perquè hi dedicava moltes hores per preparar actes, jornades, sortides, viatges...
Aquest home il·lusionat es va casar amb Núria Bayó, la qual compartia les mateixes aventures que el seu marit. En desaparèixer Garriga, Bayó esdevindrà presidenta del CAOC entre el 2011 i el 2014, i la succeirà Núria Ontiveros, Núria Comas, Francesc Sánchez, novament Núria Comas i Esther Lucea, l’actual presidenta. Garriga Trullols era un home de pedra picada: independentista de tota la vida, tenia un posat aparentment tímid que el desmentia en conèixer-lo. Vaig tenir la sort de tractar-lo força quan coincidíem a l’Hotel d’Entitats del carrer Providència de Barcelona, ja que aleshores jo formava part de la junta de la Plataforma per la Llengua. Era un home elegant, sovint encorbatat, d’un tracte molt agradable, suau en les formes i dur en el fons. Parlàvem sobre la problemàtica de l’estàndard occità, més tardà que el català, i analitzàvem el cas aranès. Va tenir la gentilesa de passar-me alguns contactes de vells occitanistes, com ara Max Roqueta, que haurien pogut conèixer Pompeu Fabra (jo aleshores buscava possibles corresponsals fabrians). I vaig poder cultivar-lo més en un viatge al País Basc que va organitzar el CAOC i l’IPECC vers l’any 2000.
Garriga Trullols, que fou membre de l’Institut d’Estudis Occitans, va posar més d’un gra de sorra en la nostra construcció nacional, i en el seu cas, va anticipar-se pel que feia a la projecció exterior del nostre país. Tres anys després de la seva mort, el CAOC i l’IPECC van retre-li un merescut homenatge amb el llibre que hem esmentat més amunt i que va coordinar Teresa Clota. S’hi recullen els seus discurs, d’estima profunda cap a les terres catalanes i occitanes, i hi traspua l’esperança d’un futur millor.
(*)