Necrològiques

tot recordant

Patrícia Gabancho, passió exemplar per Catalunya i pel català

Cata­lu­nya ha estat un país que des de prin­ci­pis del segle XX fins avui ha rebut impor­tants flu­xos migra­to­ris. Si mirem més enrere, és sobre­tot la immi­gració occi­tana i fran­cesa la que té rellevància entre finals del segle XV, a causa de les guer­res de Joan II, i ben bé fins a prin­ci­pis del segle XVIII. La immi­gració, com tot, té pros i con­tres; tan­ma­teix, uns nou­vin­guts que s’assi­mi­len amb natu­ra­li­tat a la llen­gua, a la cul­tura, als cos­tums i als valors del ter­ri­tori poden ser grans actius per a reno­var-lo. Aquest és el cas, el d’una inte­gració plena, de l’escrip­tora d’ori­gen argentí Patrícia Gabancho.

Patrícia Gabancho i Ghi­el­metti, nas­cuda a Bue­nos Aires el 1952, va ater­rar a Cata­lu­nya el 1974. Li fal­tava poc per com­plir els 22 anys. Era una noia que ja des­pun­tava i que va venir a Cata­lu­nya sense cap mena de pre­ju­dici; ans al con­trari, tenia ganes de conèixer el país i la seva capi­tal, Bar­ce­lona, que ja tenia ano­me­nada inter­na­ci­o­nal. Gabancho, tan­ma­teix, venia amb un pòsit cul­tu­ral dar­rere: el seu pare era l’intel·lec­tual Abe­lardo F. Gabancho, que el 1976 va publi­car l’assaig sobre política argen­tina titu­lat Hacia la con­ci­en­cia naci­o­nal. A més, ella havia tin­gut con­tac­tes amb mem­bres del Casal de Cata­lu­nya de Bue­nos Aires, l’enti­tat cata­la­nista fun­dada per exi­li­ats cata­lans, alguns dels quals inde­pen­den­tis­tes i d’esquer­res, fruit de la fusió del Cen­tre Català i del Casal Català, i ja havia estu­diat català a l’Obra Cul­tu­ral Cata­lana de Bue­nos Aires.

A Argen­tina va estu­diar la car­rera de Peri­o­disme, i en arri­bar a Cata­lu­nya va demos­trar ser, ini­ci­al­ment, una mica un enfant ter­ri­ble: entre els seus arti­cles publi­cats a la premsa dels anys vui­tanta sovint hi des­taca una crítica dura, sovint exces­siva, con­tra Jordi Pujol i els governs de Con­vergència i Unió. Els dards ana­ven diri­gits a una CiU que, segons ella, no era d’esquer­res o no feia prou polítiques soci­als, però també els cri­ti­cava la seva tebior amb Espa­nya. Però amb el temps Gabancho va anar madu­rant i aca­ba­ria mati­sant o rebai­xant les crítiques cap al que fou un dels dos par­tits hegemònics a Cata­lu­nya durant almenys tres dècades.

La seva inte­gració en el país que la va aco­llir –va dur a terme una mena d’auto­as­si­mi­lació ben cons­ci­ent– i la seva defensa cons­tant i sense fis­su­res de la llen­gua cata­lana són impe­ca­bles, i molt d’agrair per a qual­se­vol cata­la­no­par­lant. En un arti­cle al diari Ara del 30 de juny del 2011, titu­lat Cro­ada con­tra el català, i en un con­text d’una de les ona­des cícli­ques i espa­nyo­lis­tes con­tra la llen­gua pròpia dels ter­ri­to­ris de parla cata­lana, arri­bava a afir­mar que “sem­bla men­tida que una llen­gua que es plan­teja con­que­rir el món sen­cer es pren­gui la molèstia d’ata­car una llen­gua menuda i tímida com el català”. Recordo que, vers el 2014, quan jo era direc­tor del Cen­tre de Nor­ma­lit­zació Lingüística de Bar­ce­lona, con­vi­dada a mode­rar una taula rodona sobre llen­gua i immi­gració, m’expli­cava els bene­fi­cis que havia obtin­gut pel fet d’apren­dre català: “a diferència d’algu­nes ami­gues meves –em deia– el meu àmbit rela­ci­o­nal se m’ha ampliat molt pel sol fet d’haver après el català”. El seu com­promís amb la llen­gua no la va fer dub­tar ni un sol moment a for­mar part del Con­sell Con­sul­tiu de la Pla­ta­forma per la Llen­gua quan l’enti­tat li ho va pro­po­sar.

Com a bona peri­o­dista, sabia tocar molts temes, i els tocava amb cri­teri, i va esde­ve­nir una escrip­tora poli­facètica amb una qua­ran­tena de volums publi­cats, a més dels que en va ser edi­tora o coor­di­na­dora. Entre els gèneres tro­bem l’assaig, la novel·la, la divul­gació històrica i periodística, el lli­bre infan­til i les entre­vis­tes. Entre les temàtiques, la cul­tura (tea­tre, música, debat cul­tu­ral...), l’edu­cació, la política, la salut del català, la immi­gració, la lite­ra­tura cata­lana, l’inde­pen­den­tisme, Bar­ce­lona, l’urba­nisme, la dona, el peri­o­disme i el memo­ri­a­lisme de post­guerra i de la tran­sició.

Els seus pri­mers lli­bres publi­cats a Cata­lu­nya eren d’espe­rit com­ba­tiu: Cul­tura rima amb con­fi­tura. Bases per a un debat sobre la lite­ra­tura cata­lana (1980) i La rateta encara escom­bra l’esca­leta. Cop d’ull a l’actual lite­ra­tura cata­lana de dona (1982). El 1990 va escriure, jun­ta­ment amb Xavier Febrés, que ales­ho­res era la seva pare­lla, un lli­bre amb un títol ori­gi­nal: Bar­ce­lona, ter­cera pàtria del tango. Com a novel·lista des­ta­quem La neta d’Adam (2012), text par­ci­al­ment auto­bi­ogràfic que va gua­nyar el Premi Pru­denci Ber­trana de novel·la, i com a assa­gista de temes rela­ci­o­nats amb l’auto­go­vern i la inde­pendència de Cata­lu­nya res­sal­tem Crònica de la inde­pendència (2009), el lli­bre en català més venut pel Sant Jordi d’aquell any en la cate­go­ria de no-ficció, La bata­lla de l’Esta­tut (2010), L’auto­no­mia que ens cal és la de Por­tu­gal (2012) i Full de ruta. Les 140 pre­gun­tes clau sobre la inde­pendència (2012), amb dues edi­ci­ons. En aquests lli­bres sobre el país d’una banda hi tras­pua una luci­desa sobre les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya, però de l’altra de vega­des s’hi entre­veu una certa ingenuïtat pròpia de la que tenia el gruix de l’inde­pen­den­tisme. De tant en tant envi­ava alguns dels seus lli­bres al meu pare, el qual alguna vegada li remar­cava algun apri­o­risme, i amb mi també vam fer algun inter­canvi lli­bresc. Es va que­dar parada, tan­ma­teix, que li enviés un lli­bre –que vaig escriure a qua­tre mans amb un amic– pel fet que era pro-inde­pen­den­tista però alhora molt crític amb el movi­ment inde­pen­den­tista; ella, que estava il·lusi­o­nada amb l’inci­pi­ent procés, no va aca­bar d’enten­dre per què ales­ho­res publicàvem un lli­bre que tirava aigua al vi. La llista de les seves publi­ca­ci­ons és llarga, i no ens hi esten­drem més, però penso que seria interes­sant que hom estudiés a fons l’obra polièdrica de la peri­o­dista i escrip­tora.

Hi va haver un temps que com a peri­o­dista i ter­tu­li­ana era una dona gai­rebé omni­pre­sent i força mediàtica: sor­tia a TV3 i a 8TV, i col·labo­rava a El País, a l’Ara i a Nació Digi­tal. En els debats tele­vi­sius i radiofònics, s’acre­di­tava com una per­sona dialèctica, amb argu­ments i segura d’ella mateixa. El seu com­promís amb el país va ser total, i prova d’això és la quan­ti­tat d’enti­tats de la qual va for­mar part: a més de la Pla­ta­forma per la Llen­gua, va ser mem­bre del Cer­cle d’Estu­dis Sobi­ra­nis­tes i de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, i vice­pre­si­denta pri­mera de l’Ate­neu Bar­ce­lonès amb Jordi Casas­sas al cap­da­vant. A Nosal­tres, els cata­lans (2008), lli­bre d’entre­vis­tes coor­di­nat per Víctor Ale­xan­dre, com a nou­vin­guda Gabancho s’iden­ti­fi­cava clara­ment amb el pro­jecte català i expli­cava com va néixer el seu amor per Cata­lu­nya.

El 3 de novem­bre del 2014 l’ales­ho­res alcalde Xavier Trias va retre un home­natge pòstum a Albert Manent. En aca­bar l’acte, la Patrícia, a qui havíem con­vi­dat, em va venir a salu­dar i em va fer una con­fessió que em va dei­xar molt parat: “Jordi, el teu pare tenia raó”, em va dir hones­ta­ment. Era una manera de dir-me que durant els anys vui­tanta i noranta ella no va valo­rar gaire la feina naci­o­na­lit­za­dora de la gene­ració del pre­si­dent Pujol perquè pri­o­rit­zava la temàtica social, quan en rea­li­tat pen­sar de veri­tat en tota la nació sig­ni­fica pen­sar en totes les per­so­nes que hi viuen, també soci­al­ment.

Des­gra­ci­a­da­ment, el 28 de novem­bre del 2017, pràcti­ca­ment dos mesos després del referèndum de l’1 d’octu­bre, Patrícia Gabancho moria a causa d’un càncer de pulmó. Aquesta mort pre­ma­tura va ser molt sen­tida per bona part de la soci­e­tat cata­lana, perquè es per­dia una cata­lana de soca-rel i una intel·lec­tual que va fer apor­ta­ci­ons relle­vants a la cul­tura cata­lana.

(*)

Filòleg i his­to­ri­a­dor

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.