tot recordant
Patrícia Gabancho, passió exemplar per Catalunya i pel català
Catalunya ha estat un país que des de principis del segle XX fins avui ha rebut importants fluxos migratoris. Si mirem més enrere, és sobretot la immigració occitana i francesa la que té rellevància entre finals del segle XV, a causa de les guerres de Joan II, i ben bé fins a principis del segle XVIII. La immigració, com tot, té pros i contres; tanmateix, uns nouvinguts que s’assimilen amb naturalitat a la llengua, a la cultura, als costums i als valors del territori poden ser grans actius per a renovar-lo. Aquest és el cas, el d’una integració plena, de l’escriptora d’origen argentí Patrícia Gabancho.
Patrícia Gabancho i Ghielmetti, nascuda a Buenos Aires el 1952, va aterrar a Catalunya el 1974. Li faltava poc per complir els 22 anys. Era una noia que ja despuntava i que va venir a Catalunya sense cap mena de prejudici; ans al contrari, tenia ganes de conèixer el país i la seva capital, Barcelona, que ja tenia anomenada internacional. Gabancho, tanmateix, venia amb un pòsit cultural darrere: el seu pare era l’intel·lectual Abelardo F. Gabancho, que el 1976 va publicar l’assaig sobre política argentina titulat Hacia la conciencia nacional. A més, ella havia tingut contactes amb membres del Casal de Catalunya de Buenos Aires, l’entitat catalanista fundada per exiliats catalans, alguns dels quals independentistes i d’esquerres, fruit de la fusió del Centre Català i del Casal Català, i ja havia estudiat català a l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires.
A Argentina va estudiar la carrera de Periodisme, i en arribar a Catalunya va demostrar ser, inicialment, una mica un enfant terrible: entre els seus articles publicats a la premsa dels anys vuitanta sovint hi destaca una crítica dura, sovint excessiva, contra Jordi Pujol i els governs de Convergència i Unió. Els dards anaven dirigits a una CiU que, segons ella, no era d’esquerres o no feia prou polítiques socials, però també els criticava la seva tebior amb Espanya. Però amb el temps Gabancho va anar madurant i acabaria matisant o rebaixant les crítiques cap al que fou un dels dos partits hegemònics a Catalunya durant almenys tres dècades.
La seva integració en el país que la va acollir –va dur a terme una mena d’autoassimilació ben conscient– i la seva defensa constant i sense fissures de la llengua catalana són impecables, i molt d’agrair per a qualsevol catalanoparlant. En un article al diari Ara del 30 de juny del 2011, titulat Croada contra el català, i en un context d’una de les onades cícliques i espanyolistes contra la llengua pròpia dels territoris de parla catalana, arribava a afirmar que “sembla mentida que una llengua que es planteja conquerir el món sencer es prengui la molèstia d’atacar una llengua menuda i tímida com el català”. Recordo que, vers el 2014, quan jo era director del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, convidada a moderar una taula rodona sobre llengua i immigració, m’explicava els beneficis que havia obtingut pel fet d’aprendre català: “a diferència d’algunes amigues meves –em deia– el meu àmbit relacional se m’ha ampliat molt pel sol fet d’haver après el català”. El seu compromís amb la llengua no la va fer dubtar ni un sol moment a formar part del Consell Consultiu de la Plataforma per la Llengua quan l’entitat li ho va proposar.
Com a bona periodista, sabia tocar molts temes, i els tocava amb criteri, i va esdevenir una escriptora polifacètica amb una quarantena de volums publicats, a més dels que en va ser editora o coordinadora. Entre els gèneres trobem l’assaig, la novel·la, la divulgació històrica i periodística, el llibre infantil i les entrevistes. Entre les temàtiques, la cultura (teatre, música, debat cultural...), l’educació, la política, la salut del català, la immigració, la literatura catalana, l’independentisme, Barcelona, l’urbanisme, la dona, el periodisme i el memorialisme de postguerra i de la transició.
Els seus primers llibres publicats a Catalunya eren d’esperit combatiu: Cultura rima amb confitura. Bases per a un debat sobre la literatura catalana (1980) i La rateta encara escombra l’escaleta. Cop d’ull a l’actual literatura catalana de dona (1982). El 1990 va escriure, juntament amb Xavier Febrés, que aleshores era la seva parella, un llibre amb un títol original: Barcelona, tercera pàtria del tango. Com a novel·lista destaquem La neta d’Adam (2012), text parcialment autobiogràfic que va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de novel·la, i com a assagista de temes relacionats amb l’autogovern i la independència de Catalunya ressaltem Crònica de la independència (2009), el llibre en català més venut pel Sant Jordi d’aquell any en la categoria de no-ficció, La batalla de l’Estatut (2010), L’autonomia que ens cal és la de Portugal (2012) i Full de ruta. Les 140 preguntes clau sobre la independència (2012), amb dues edicions. En aquests llibres sobre el país d’una banda hi traspua una lucidesa sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, però de l’altra de vegades s’hi entreveu una certa ingenuïtat pròpia de la que tenia el gruix de l’independentisme. De tant en tant enviava alguns dels seus llibres al meu pare, el qual alguna vegada li remarcava algun apriorisme, i amb mi també vam fer algun intercanvi llibresc. Es va quedar parada, tanmateix, que li enviés un llibre –que vaig escriure a quatre mans amb un amic– pel fet que era pro-independentista però alhora molt crític amb el moviment independentista; ella, que estava il·lusionada amb l’incipient procés, no va acabar d’entendre per què aleshores publicàvem un llibre que tirava aigua al vi. La llista de les seves publicacions és llarga, i no ens hi estendrem més, però penso que seria interessant que hom estudiés a fons l’obra polièdrica de la periodista i escriptora.
Hi va haver un temps que com a periodista i tertuliana era una dona gairebé omnipresent i força mediàtica: sortia a TV3 i a 8TV, i col·laborava a El País, a l’Ara i a Nació Digital. En els debats televisius i radiofònics, s’acreditava com una persona dialèctica, amb arguments i segura d’ella mateixa. El seu compromís amb el país va ser total, i prova d’això és la quantitat d’entitats de la qual va formar part: a més de la Plataforma per la Llengua, va ser membre del Cercle d’Estudis Sobiranistes i de l’Assemblea Nacional Catalana, i vicepresidenta primera de l’Ateneu Barcelonès amb Jordi Casassas al capdavant. A Nosaltres, els catalans (2008), llibre d’entrevistes coordinat per Víctor Alexandre, com a nouvinguda Gabancho s’identificava clarament amb el projecte català i explicava com va néixer el seu amor per Catalunya.
El 3 de novembre del 2014 l’aleshores alcalde Xavier Trias va retre un homenatge pòstum a Albert Manent. En acabar l’acte, la Patrícia, a qui havíem convidat, em va venir a saludar i em va fer una confessió que em va deixar molt parat: “Jordi, el teu pare tenia raó”, em va dir honestament. Era una manera de dir-me que durant els anys vuitanta i noranta ella no va valorar gaire la feina nacionalitzadora de la generació del president Pujol perquè prioritzava la temàtica social, quan en realitat pensar de veritat en tota la nació significa pensar en totes les persones que hi viuen, també socialment.
Desgraciadament, el 28 de novembre del 2017, pràcticament dos mesos després del referèndum de l’1 d’octubre, Patrícia Gabancho moria a causa d’un càncer de pulmó. Aquesta mort prematura va ser molt sentida per bona part de la societat catalana, perquè es perdia una catalana de soca-rel i una intel·lectual que va fer aportacions rellevants a la cultura catalana.
(*)