Jean-Marie Le Pen, el patriarca dels ultres

La mort de Jean-Marie Le Pen (1928, La Trinité-sur-Mer, Bretanya) als 96 anys arriba en plena eclosió d’un moviment del qual va ser un dels grans fundadors, pioners i ideòlegs, l’extrema dreta europea xenòfoba, populista i neofeixista. En saber-se la notícia, el president de la República, Emmanuel Macron, va dir que serà la història la que jutjarà la trajectòria d’un personatge tan controvertit com determinant en la història de França i tot el continent europeu.

El racisme de Le Pen no només va abraçar els tradicionals enemics de la dreta radical francesa, els immigrants musulmans i els seus fills. El fundador del Front Nacional (FN) va perdre la condició de president d’honor del partit el 2015 arran d’unes declaracions en què posava en dubte l’Holocaust i minimitzava l’efecte de les cambres de gas en els camps de concentració nazis. La seva pròpia filla, Marine Le Pen, el va expulsar. La relació política entre ells no va acabar bé. El fundador del Front Nacional considerava que havia edulcorat el missatge del partit sobre la immigració.

De ben jove Le Pen ja va mostrar les seves inclinacions polítiques radicals. Abans, fins i tot, ja va ser acusat a la guerra d’Algèria de torturar alguns dels detinguts per l’exèrcit. El 1973 va participar en les primeres eleccions legislatives. En el partit tenia com a tresorer un antic oficial de les SS nazis i un grapat de col·laboracionistes amb l’ocupació alemanya i de negacionistes.

Tot i que la seva posició topava amb els valors republicans dels socialistes i els conservadors, i ja no diguem dels comunistes i els poderosos sindicats, la seva popularitat no va parar d’augmentar, sobretot quan el 1976 va sobreviure a un atemptat a París i als vuitanta va rebre una herència milionària de l’empresari Hubert Lambert.

Més enllà de convertir-se també en un protagonista de les planes de societat arran d’un divorci tumultuós, va aconseguir col·locar en l’agenda política la idea que calia aturar la immigració, sobretot l’africana. El 1956, amb 27 anys, es va convertir en el diputat més jove del Parlament, però el seu gran moment va arribar el 2002, quan en la primera volta de les eleccions presidencials va tombar el socialista Lionel Jospin i es va plantar a la segona en un cara a cara amb Jacques Chirac. Aquell terratrèmol polític va provocar el primer gran cordó sanitari a Europa contra l’extrema dreta, però pas a pas les seves idees van anar quallant a tot arreu.

Els seus discursos van fer forat sobretot en moltes zones industrialitzades als vuitanta i als noranta, quan les llistes d’aturats van començar a marcar rècords. El populisme va rellevar la lluita de classes, Marine Le Pen va agafar la seva torxa i amb el nou Reagrupament Nacional va aprofitar la inseguretat creixent per mirar d’assaltar el palau de l’Elisi. S’hi va quedar dos cops a les portes (2017 i 2022).

Un dels grans bastions de Le Pen en els seus inicis va ser la Catalunya del Nord, sobretot Perpinyà. La presència d’un gran volum d’exiliats pied-noirs i d’excombatents de l’Organització de l’Exèrcit Secret, el grup paramilitar d’extrema dreta que va lluitar contra els independentistes algerians, va facilitar l’entrada del Front Nacional. Els immigrants fa dècades que són una de les grans problemàtiques del Rosselló. O així ho veuen els ciutadans. La preocupació per la seguretat davant l’arribada de refugiats polítics o econòmics ha portat precisament un antic membre del FN, Louis Aliot –ara membre de Reagrupament Nacional– a l’alcaldia del municipi.

El moviment inaugurat per Le Pen està en plena ebullició i les seves idees s’estan imposant en molts altres països europeus, començant per Itàlia, impulsat a més per la benzina que Donald Trump i Elon Musk estan exportant a tot el continent per mirar d’anorrear allò que un dia vam conèixer com a socialdemocràcia.