Adeu a un home bo i fidel

Adeu a Llibert Cuatrecasas Membrado, la persona amb qui he compartit tota la vida, pensaments i respecte, les lluites per Catalunya i sobretot amor. Vaig conèixer en Llibert arran de la “campanya Galinsoga”, endegada per una colla de joves de l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes. Petit reducte que dins del silenci generalitzat i absolut de la postguerra, i amb una Catalunya desapareguda, sota el nom imposat d’El Levante Español pel franquisme, endegàvem activitats per tal de recuperar la nostra identitat catalana. Les generacions de la postguerra creixíem en un ambient poruc sota el règim dictatorial del Caudillo Franco. La derrota de la República catalana va comportar el mutisme familiar i el desconeixement de la pròpia identitat, menyspreada per la repressió franquista. D’aquí les paraules del director de La Vanguardia Luis de Galinsoga “todos los catalanes son una mierda”, pronunciada dins de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona.

Després d’aquesta campanya, el Caudillo va venir a Catalunya amb una cort de ministres, i entre altres actes de la operación Cataluña, es va fer el Desfile Militar de la Victòria per la Diagonal. També per demostrar la benevolència de la dictadura, els ministres assistirien a un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música, tot i que a darrera hora s’havia prohibit cantar el seu himne El cant de la senyera. Això va motivar la protesta coneguda com “els Fets del Palau”, quan ens vam alçar, cantant l’himne prohibit! És prou coneguda la repressió i les tortures de la policia, a la tristament famosa comissaria de la Via Laietana, cercant els autors de l’afer Galinsoga. Entre els detinguts hi havia en Llibert Cuatrecasas, un universitari que ja s’havia afiliat l’any 1953 als Joves d’Unió Democràtica, el partit de Carrasco i Formiguera afusellat per Franco. Va ser llavors, picant a màquina amb paper de còpia abundant, els atestats dels advocats dels detinguts, quan vaig tenir notícia d’en Llibert Cuatrecasas Membrado, juntament amb Jaume Casajuana, Jordi Pujol Soley i l’impressor Pizón, detallant les pallisses que els germans Creix, comissaris a l’època, els havien infligit.

Òbviament per aquestes brutalitats policials i l’increment de la persecució de la dictadura, les nostres accions van derivar cap a unes activitats més clandestines d’aquella colla de nois i noies, en aquella claustrofòbica societat. El resultat va ser que l’any 1962 ens casàvem i fundàvem, com dèiem llavors, una família, però una família que seguia lluitant en la clandestinitat amb moltes altres famílies joves. L’any 1968, van tornar a detenir en Llibert, quan acabava de néixer la nostra filla Anna, la petita dels quatre fills que hem tingut, llavors ja no hi van haver tortures, però el van ingressar a la Model. Poc després, amb motiu de l’estat d’excepció, la galeria quarta de la Model es va convertir en la galeria dels polítics i activistes. Quan va ser mort el dictador, les instàncies polítiques constituïdes a Catalunya van comptar sempre amb el seu suport. I després del retorn del president Tarradellas, va ser membre de la comissió de traspassos Estat - Generalitat. Com a membre de la comissió, constatava que a l’hora de la veritat allò que acordaven els polítics en el moment de fer traspassos venia “el Paco con la rebaja” per part dels funcionaris de l’Estat, gelosos de perdre poder i de mica en mica anaven retallant els acords. D’aquest mal encara plora la criatura.

En Llibert va exercir de diputat a Madrid, durant quatre legislatures, val a dir que el context del Congrés dels Diputats aleshores era un ambient molt més constructiu, perquè molts d’ells havien patit la dictadura i la clandestinitat. Però va arribar la primera patacada amb el levantamiento de Tejero i Armada, deixem-ho així! Aquella nit va ser molt llarga, i els nens, esgarrifats pensant que el seu pare era allí dins. No cal que recordem la mala nit que vam passar tots, fins que els vam veure sortir a tots, sans i estalvis. Però aquell dia es va torçar la democràcia incipient a l’Estat espanyol, i encara en som víctimes. Ho dic amb ple convenciment, allí, el 23- F el Deep State va començar a recuperar terreny i no ha parat. Tot i això, amb l’esperit democràtic i europeista que sempre l’ha guiat, en Llibert va seguir batallant per la democràcia i per Catalunya, com a diputat a Madrid i en les sessions del Consell d’Europa a Estrasburg. Després, diputat al Parlament, i finalment, comissionat d’Exteriors a la Generalitat. Elegit el 3 de maig del 2000 president de l’Assemblea de Poders Locals i Regionals, al Consell d’Europa. Sempre honestament i fidelment treballant per Catalunya, i la democràcia. Un home bo i fidel que ha marxat...

“Ara adeu, però no adeu, el millor teu resta en mi, ara adeu, però no adeu...”, Llibert!