Adeu a l’Aurora de L’Arc

Fa anys vaig dir adeu a en Lluís de L’Arc després de no superar unes seqüeles que el van tenir temps ingressat a Maria Gay, on li varen dir adeu al mateix centre. Ell, que lluïa de tenir una catedral al pati de casa, el dia del seu comiat va coincidir amb la setmana de Temps de Flors, un d’aquells dies que en el món de l’hostaleria en diem dels bons, i les seves escales es van guarnir amb les millors gales per dir adeu a un tan il·lustre veí.

No cal que repeteixi el que ha estat L’Arc per als gironins de la meva època. Mai vaig trepitjar cap establiment d’hostaleria per la meva feina, però teníem un fil conductor amb el gremi i els veïns del Barri Vell. L’Aurora, quan tenia els fills petits, els portava a berenar. Els he vist créixer, principalment en Valeri. En Lluís pare venia sovint a fer un cafè amb el seu posat seriós i mirant amb els ulls per damunt les ulleres mentre esperava en Tià fotògraf per comentar fotos fetes fins a altes hores, quan a L’Arc s’hi reunia la Girona profunda.

Avui aquella jove parella, que el 1957 es casaven i damunt d’una vespa, més que enamorats, van començar l’aventura de treballar plens d’il·lusió, es retrobaran.

Avui diran adeu a l’Aurora de L’Arc a les 12 del migdia a la sala de cerimònies del tanatori Mémora de Girona, on tinc la seguretat que són molts els que no hi faltaran per estar al costat d’en Daniel, periodista, en Lluís, la Glòria i en Valeri, nets i família, en el moment de dir adeu a l’Aurora de L’Arc, la mare.

Segur que en Lluís l’esperarà amb els braços oberts traient el cap damunt l’àngel de la catedral, i que l’Aurora li dirà que la catedral encara és al pati, que amb la continuïtat dels fills tenim Arc per anys.

Avui es tanca la historia d’en Lluís i l’Aurora de L’Arc, que ja està escrita amb lletres d’or i en el lloc més idíl·lic i somiador de La Girona que jo estimo.

Descansi en Pau.