En la mort de Josep Mari Alberdi ‘Mia’, ninotaire i pintor

Quan el franquisme va començar el seu conegut oberturisme els anys cinquanta i seixanta del segle XX, les publicacions de llibres i revistes en català van deixar de ser clandestines i van anar veient la llum –sempre passant per la inevitable censura– en un tímida i primerenca represa cultural catalana. Entre aquestes noves publicacions trobem revistes per a nens i nenes com L’infantil (més endavant anomenada L’infantil de Tretzevents i Tretzevents), nascuda el 1951 sota l’empara del seminari de Solsona, i Cavall Fort, nascuda deu anys més tard i amb l’aixopluc dels bisbats de Vic, Girona i Solsona. A més d’ésser editades en llengua catalana i d’arribar a la mainada, aquestes dues revistes tenien la virtut de donar feina –en alguns casos les primeres feines– a una nova generació de ninotaries i il·lustradors catalans i, també, d’entroncar amb els renovats corrents europeus del còmic, en aquest cas amb l’exitosa escola francobelga.

Entre aquests dibuixants catalans que van començar a publicar les seves primeres vinyetes a L’Infantil trobem Josep Maria Alberdi i Cornet (Barcelona, 10-II-1941 – Lleida, 24-I-2025), el qual signava amb el nom artístic de ‘Mia’ i que va morir fa pocs dies. Ell, juntament amb Josep Coll, Jordi Gin, Mercè Llimona, Vicenç Panyella, Jaume Perich, Josep Lluís Picanyol, Joan Rafart ‘Raf’, Pere Joan Riera, Albert Rué, Miquel Àngel Sayrach, Ramon Tosas ‘Ivà’ i Joan Andreu Vallvé formen part d’una generació que a L’infantil van trobar un escalf laboral i un nucli de catalanitat, i de catalanisme, que els permeté anar-se obrint pas professionalment a la vida. Fins i tot Manuel Sayrach, l’impulsor de la nova etapa de L’Infantil (1963) juntament amb el seu germà, hi feia alguns dibuixos de tant en tant.

Alberdi, que era nét del dramaturg i poeta vilanoví Florenci Cornet, va néixer al carrer Copèrnic, a Barcelona, i va estudiar el batxillerat a l’Institut Menéndez Pelayo. Va fer la mili a la ciutat de Ceuta, i allí ja va començar a destacar com a ninotaire, encara que fos com a amateur, perquè va començar a guanyar la primera pesseta dibuixant postals que els soldats enviaven a la família o a la parella. Va viure un any a Nicaragua, on es va guanyar la vida publicant en alguns diaris locals.

Alberdi estava casat amb Mari Carmen Solé Capdevila, amb qui va tenir quatre fills: Gemma, Marta, Xavier –mort prematurament– i Carles. El 1972 va anar a viure, per motius familiars, a la ciutat de Lleida, una decisió que, segons comenta la seva filla Marta, “sens dubte va frenar en aquell temps la possibilitat de continuar publicant en editorials a Barcelona”.

A la seva fitxa de Tebeosfera –aquesta mina d’informació inesgotable i una joia per a historiadors i per als que som amants del còmic– creada per Ricard Sitjà i ampliada per Jordi Manzanares, es considera Alberdi un il·lustrador, un dibuixant, un humorista gràfic, un historietista, un portadista i un colorista. I, hi afegeixo jo, un pintor (aquarel·lista) i també un realitzador de curtmetratges.

Els primers treballs gràfics de Mia són a la revista costumista i satírica –i que va tenir una vida breu– Pepe Cola des del desembre de 1959 fins al març de 1960 –ell aleshores tenia divuit anys–. És a partir de 1963, en el número 49, però el primer número de la nova etapa que havien impulsat els germans Sayrach, que iniciarà la seva col·laboració a L’Infantil, una col·laboració regular que, any a any, s’estén fins al 15 d’abril de 1978 (excepte en el període 1975-1977). Els anys 1992-1993 també va publicar les últimes tires del personatge del Quimet Trapella, que anava visitant els pobles de Catalunya, a Tretzevents. L’historiador Jordi Riera defineix la seva trajectòria com un “seguidor de la línia clara francobelga, que combina el tipus de narrativa que es practicava a revistes infantils com la belga Spirou, amb l’humor blanc benintencionat de tradició catalana”. I postil·la que “creia en les revistes en català i hi col·laborava encara que els guanys fossin migrats. A L’Infantil va continuar i va fer un canvi radical a l’hora de dibuixar el personatge a la sèrie “Quimet Trapella”, que havia nascut a la primera etapa de la revista. Quan va finalitzar les historietes de “Mariona” de Roba (el creador de Boule et Bill), Mia les va continuar seguint a L’Infantil amb el tarannà de la sèrie belga”. Aleshores, a L’Infantil es cobrava molt menys que a les revistes que publicava Bruguera.

Albert Rué, molt amic d’Alberdi des de ben jove, recorda que en ser de la mateixa generació van començar a treballar junts. Vers 1959-1960, Mia, Rué i Josep Solana ‘Joso’ tenien la idea de fer la revista Pzta, que finalment no es va arribar a materialitzar. Precisament va ser Alberdi que, en conèixer els germans Sayrach, va portar Rué a L’Infantil. “Aleshores –assenyala Rué– o treballaves a la Bruguera, al TBO o al Jaimito, o no treballaves gaire”. Rué defineix el seu amic com “una persona que li agradava tenir una mirada irònica sobre la vida. Per això el seu era un humor blanc, sense ofendre, però alhora tenia una mirada crítica, perquè era un home observador”. I determina que “la seva obra gràfica era poètica; era suggeridora a través de gestos i detalls”.

També als anys seixanta va participar a la revista Mundo rítmico, que era la que publicava la Cadena Musical Alberdi, empresa que venia instruments musicals i que era propietat del seu pare i del seu tiet i que tenia botigues arreu de l’Estat espanyol. A la revista Alberdi hi feia totes les il·lustracions i també una tira còmica titulada “Humor musical”.

De formació autodidacta, durant els anys 1971 i 1972 va col·laborar amb les seccions “Sr. Esteve i Estevet” i “Sr. Josep” a la revista Patufet, la qual, tot reprenent el nom de la revista creada el 1904, esdevenia la primera revista infantil de postguerra que no depenia de l’Església catalana. El 1970 va tenir una participació esporàdica a la revista humorística i de promoció empresarial Gránulos, que publicava la Industrial Farmacéutica de Levante S.A., i va fer un pas efímer pel TBO 2000 / El TBO amb una col·laboració en un número extra de Nadal en català. A totes tres revistes hi signava ‘Alberdi’. Riera precisa que “com molts dibuixants de la seva generació, va treballar per agències fent acudits per a l’estranger i per a publicitat”.

El 1999 publica, al costat del seu fill Carles Alberdi, també dibuixant, l’únic àlbum que li coneixem: és Història il·lustrada de la Pobla de Claramunt (1999), on Mia Alberdi fa de colorista i el seu fill d’historietista. L’últim treball públic d’aquesta mena que publicà va ser a la col·lecció Serie minifanzis (2020), d’Editorial Bronca.

Una faceta important i poc coneguda en la vida laboral d’Alberdi és la de pintor, i sobretot la d’aquarel·lista, que desenvolupà quan es va establir a Lleida fins a la seva mort. Aquesta etapa és llarga i molt prolífica quant a producció perquè comprèn milers de quadres que sobretot representaven, en un estil realista, la vida quotidiana dels carrers, l’arquitectura urbana i el paisatge de Lleida i d’altres pobles i ciutats catalanes. Aquí, Alberdi signava com a ‘J. Aldi’, ‘Aldi’ o ‘Cornet’.

Amant del cinema, Alberdi també va fer de guionista i realitzador. Segons el seu fill Carles, “no tan populars van ser les seves creacions cinematogràfiques en forma de curtmetratges humorístics, però cal reconèixer la seva qualitat narrativa i la capacitat de fer sàtira social amb un humor àcid i intel·ligent”. Així, editaria Boira dura (1993), juntament amb Santi Caufapé, una obra premiada al Festival de cinema de Girona de 1993, El tedi (1997), Don José María (2003) i Perversions d’abril (2012). I entre les seves aficions hi havia la construcció de maquetes de tren, una de les quals li ocupava 100 metres del jardí.

Tal com el recorden els seus fills i amics, Josep Maria Alberdi era una persona discreta, humil i generosa, i alhora optimista i amb un gran sentit de l’humor. Aquest artista versàtil ha deixat la seva empremta a casa nostra i ho ha fet de la mà del compromís amb el país. Estranyament, la seva nota biogràfica no surt ni a l’Enciclopèdia Catalana ni a la Viquipèdia. I, ni que sigui com a homenatge pòstum, estaria bé que alguna editorial catalana publiqués un recopilatori d’algunes de les seves vinyetes i dibuixos publicats arreu. Gràcies a professionals com Alberdi, tota una generació de joves, entre els quals m’hi compto, vam poder gaudir de la lectura de còmic en català.

(*)