tot recordant
Enric Casassas, ciència i humanisme
Va ser un dels grans químics de la seva generació i va remar sempre a favor de la cultura i la llengua
El químic humanista Enric Casassas i Simó (Sabadell, 1920) ens va deixar just fa 25 anys, quan en tenia 79. El seu llegat científic i cultural encara perdura avui i és formidable. Va ser, sobretot, un ferm defensor del català com a llengua d’expressió en un àmbit tan poc normalitzat en aquells anys, sobretot durant la dictadura, com el de la ciència. Considerat un dels últims científics humanistes que ha donat el país, va ser un renovador dels enfocaments tradicionals de la química analítica.
Catedràtic de química analítica a la Universitat de Barcelona, va presidir l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) del 1982 al 1986. La seva vinculació amb la institució ja venia d’abans, quan en va ser responsable de la secció científica. En la seva línia ferma de normalitzar el català en la ciència, va ser president de l’equip rector de la Universitat d’Estiu de Prada, del 1988 al 1991 i del Consell Científic i Tecnològic de la Generalitat, així com membre numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. De fet, hi ha pocs exemples en el país de personatges que han sabut unir el seu coneixement científic amb un servei tan distingit a la cultura.
Va exercir també de professor i gestor en diferents universitats. El 1954, per exemple, va treballar colze a colze amb el professor neerlandès Izaak Kolthoff. A la llarga gràcies a l’estreta relació que va mantenir amb tot el món universitari va ser nomenat el Síndic de Greuges de la Universitat Autònoma.
Com a president de l’IEC va salvar la Universitat Catalana d’Estiu quan durant la seva primera gran crisi semblava abocada a la desaparició. Es va sentir amb la responsabilitat moral de reunir una trentena d’intel·lectuals que històricament hi havien estat vinculats per debatre el paper que havia de tenir la institució en el futur,
Va ser distingit amb alguns dels grans premis del país per la seva excel·lència en tots els àmbits que va abraçar: la Creu de Sant Jordi, la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic, el Premi d’Honor de la Fundació Jaume I, i la Medalla d’Or de l’Institut d’Estudis Catalans.
Va ser també un destacat militant antifranquista, sobretot en l’àmbit cultural. Durant la dictadura va impulsar la recuperació d’institucions com la Societat Catalana de Ciències Físiques i Químiques i el 1982 va redactar el conegut manifest de Prada El català, llengua d’expressió científica, que també van signar Ramon Folch, Heribert Barrera, Josep Laporte, Gerard Vasalls i molts més fins a arribar a un total de 500 homes i dones de ciència.
El seu compromís polític el va portar a participar en la creació de Nacionalistes d’Esquerra. En els darrers anys de la seva vida, amb tot, s’havia allunyat progressivament de la política, i en les darreres manifestacions s’havia mostrat crític i escèptic vers el panorama polític d’aquells anys. En una entrevista a El Punt el 7 de setembre del 1999 ja posar el dit a la nafra en alguns afers que continuen ben vigents. Reflexionava sobre la “indefinició” que patia la política catalana, fruit segons ell de la “feblesa” que caracteritza històricament els catalans, que acaben renunciant a les seves reivindicacions. Als intel·lectuals, els feia corresponsables de la instauració d’un “pensament únic” cada cop més monolític,
Tot i ser un humanista de l’alçada d’un campanar, el seu treball científic va incloure uns 180 volums, molts d’una temàtica certament especialitzada, com Estudi sobre la relativitat envers els ions metàl·lics d’alguns reactius quelatants amb grups SH i sobre la formació de complexos per alguns mercaptoàcids alifàtics, premi Martí d’Ardenya de l’IEC.
Va ser assessor científic en la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana i un dels seus àmbits de recerca va ser el creixement de cristalls. Havia publicat alguns poemes en revistes literàries, però els considerava molt personals i sempre evitava fer-ne publicitat.
I parlant de literatura, un dels seus fills és el reconegut poeta Enric Casasses i Figueres, que el 2020 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Sovint tant ell com la seva dona, Josepa Figueras, l’acompanyaven en la lectura dels seus poemes.
Amb un posat seriós, pocs dels lletraferits que seguien la trajectòria del jove poeta sabien que tenien al costat una eminència de les seves dimensions, el doctor Enric Casassas, com tothom el va acabar coneixent.