societat
Adeu a Arturo Rebollo, l’home que va fer realitat la presa de Susqueda
Va fer-se càrrec del projecte amb només 26 anys i el va convertir en una joia de l’enginyeria civil
Arturo Rebollo Alonso (1933, Argujillo), l’enginyer i arquitecte, que va fer possible la faraònica obra que va suposar el pantà de Susqueda (1961-1968) va morir el passat 19 de març als 91 anys. Amb només 26 anys va dissenyar i aixecar una de les obres d’enginyeria civil més rellevants que es coneixen a Europa després de viatjar arreu del continent per investigar de primera mà les tècniques i mètodes de construcció utilitzats en aquell moment, sobretot de la mà del gallec Luciano Yordi, que treballava a Unión Fenosa. En aquell moment Susqueda garantia aigua per a Barcelona i l’àrea metropolitana.
Un dels grans referents de Rebollo va ser el catedràtic Clemente Sáenz, autor del primer pla d’obres hidràuliques de la República. Quan es parla dels “pantans de Franco” sovint s’oblida que als anys trenta els enginyers ja tenien dissenyats els seus propis plans hidrològics que incloïen algunes de les grans preses actuals.
Susqueda va ser per a Rebollo la seva pròpia Sagrada Família, una obra de dimensions colossals, incomparable amb els projectes que abordaria posteriorment. “Un monstre apocalíptic amb closca d’ou”. Així és com la va definir l’advocat gironí Benito Izquierdo. Amb tot, va realitzar altres treballs també de gran rellevància per a la configuració hidrogràfica. Així, va concebre els regs el Canal Segarra-Garrigues i va estar implicat en altres centenars de projectes, molts desenvolupats en el despatx que fundaria ell mateix i que anaven molt més enllà de les obres hidrològiques.
La seva actitud vers el coneixement era la d’un home del renaixement. Va ser després de la complexitat de l’obra de Susqueda, que li va comportar no pocs enfrontaments amb el poderós empresari Pere Duran i Farell, que va decidir llicenciar-se també en arquitectura. De fet, pocs enginyers entenien com aquell jove company seu, nascut al menut poble d’Argujillo (Zamora), havia resolt alguns dels principals desafiaments de la presa amb una gran bellesa formal, sobretot en l’espectacular volta.
“Li deien, ‘escolta, tens un arquitecte molt bo’, però en realitat ho havia fet tot ell mateix”, recorda un dels seus fills, l’enginyer Josep Rebollo Pericot, que admet que en alguns àmbits la seva forma de treballar va ser trencadora. “Moltes de les seves idees s’enfrontaven a l’empresa ja que suposaven més despeses, entrebancs o maldecaps o fins i tot desafiaments que anaven més enllà, com el monòlit dedicat als treballadors que van morir durant la construcció, una cosa mai vista.” La consciència social era una part fonamental del seu treball, uns valors ètics que sovint feien més nosa que servei a les grans empreses elèctriques que controlaven les fonts d’energia a l’Estat espanyol.
La seva estreta vinculació amb Catalunya ja havia començat amb només 15 anys a l’escola de camins de Madrid. Allà hi va conèixer Lluís Moreno, fill del mestre Moreno Pallí, amb el qual va aprendre català i fer les seves primeres exploracions geològiques. Amb només 14 anys havia traduït al batxillerat de Valladolid de l’original llatí Les vides paral·leles de Plutarco i La guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, demostració factual que les lletres i els nombres poden anar agafats de la mà.
Després de completar l’obra de Susqueda, el 1972 va publicar La presa bóveda de Susqueda. la primera publicació de la història que relata tota la construcció d’aquesta joia de l’enginyeria, una revolució en el món de les preses de doble curvatura. En aquest sentit, el seu fill destacada la tria que va fer dels set sobreeixidors. “En va fer set inspirant-se en la imatge de la bèstia de l’apocalipsi i en part de l’estètica es va inspirar en un viatge que va fer a Brasilia per veure la ciutat. No hi havia cap element escollit mai a l’atzar.” En el fons, tot formava part del seu trajecte vital. Alguns dels grans assoliments del pantà van ser les anomenades galeries de drenatge i el sistema de vigilància sísmica però el diable, com diuen, està en els detalls i no en va quedar cap sense resoldre.
Però la seva vocació de coneixement no es va limitar a a l’enginyeria o l’arquitectura. Va acabar llicenciant-se en història de l’art, antropologia social i filosofia i geologia, àmbit en el qual va ser tot un pioner en l’espeleologia . “Gaudia com mai a la universitat, però paradoxalment el que hauria volgut fer és farmàcia, com el seu pare.” També va ser, sovint sense tenir-ne pretensions, un mestre de futurs enginyers, ja que molts estudiants que visitaven Susqueda amb l’escola quedaven tan impressionats que en aquell moment decidien què volien ser de grans.
En l’àmbit mundial va esdevenir tota una eminència sobretot pel seu treball a Susqueda. Així, va formar part d’una delegació que va participar en el disseny de la gegantina presa del riu Iang-Tsé, a la Xina. Als anys vuitanta va completar els estudis geològics per un altre dels pantans de Catalunya, la Llosa del Cavall.
A Hidroelèctrica de Catalunya, abans de deixar l’empresa, va ser cap de la divisió d’obra civil, director d’explotació de preses i enginyer d’explotació de Susqueda. El 2012 la junta del Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports li va atorgar la seva màxima distinció, la Medalla d’Ildefons Cerdà assenyalant la seva rellevància personal i la seva trajectòria professional. Sempre va tenir les seves pròpies idees de com havien de resoldre Catalunya i Espanya els problemes amb l’aigua, però no sempre van ser coincidents amb els diferents responsables polítics i empresarials de cada moment.
Rebollo era vidu de Jany Pericot Ayats, de la família del reconegut professor de Torroella Lluís Pericot, i tenia nou fills.