L’historiador Josep Maria Salrach i Marés (Llinars del Vallès, 1945) ha mort als 80 anys a Barcelona a causa d’un càncer, segons ha avançat el web cultural Lletraferit. Se’l considera un dels principals referents i coneixedors de la història medieval de la Corona d’Aragó i dels Països Catalans. El seu llegat en aquest àmbit és inigualable. Es va especialitzat en la història social i del poder de l’Alta Edat Mitjana a Catalunya.

El gener passat l’Institut d’Estudis Catalans, del qual n’era membre, li va retre un últim homenatge amb la presència d’amics i col·legues historiadors, com Borja de Riquer. Tots plegats en va destacar, més enllà de la seva saviesa indiscutible, la seva personalitat, generositat i el seu tarannà sempre amatent amb tot el gremi, estudiants i editors inclosos. “Mai ningú malparla d’ell: això, en aquest país, és excepcional“, en va destacar Riquer. “No he fet en la vida més que complir, fer els deures. Els nascuts als anys 40 som els que vam lluitar contra la dictadura agonitzant”, va reblar Salrach en el seu discurs.

Llicenciat en Història el 1969 i doctorat el 1974 a la Universitat de Barcelona, va exercir-hi de professor d’història medieval fins al 1993, any en què es va incorporar a la Universitat Pompeu Fabra, on s’hi va estar fins a la seva jubilació com a professor emèrit (2017). Després va ser professor emèrit d’aquesta universitat fins al 2017. Va dirigir la Catalunya Carolíngia, una obra fundada per Ramon d’Abadal dedicada a l’edició de tots els documents catalans dels segles IX i X.

Va impartir cursos també en institucions internacionals de gran prestigi. A l’Instituto Internazionale di Storia Economica “Francesco Datini”, de Prato (Itàlia), a l’ Ecole des Hautes Études en Sciences Sociales, de París, i a la Universitat de Paris VII.

Va ser apreciat per la seva capacitat com a divulgador i comunicador no només a les seves classes sinó en xerrades i conferències a tot el país, en què era capaç de sintetitzar temes com els de les grans lluites de poder de l’era medieval o fets molt més mundans de la vida quotidiana.

Arran de la seva reconeguda recerca de la història medieval va publicar alguns volums de referència, entre els quals destaquen Els orígens històrics (1977), amb M. Aventín. El procés nacional de Catalunya (1981), Dels orígens a 1714, amb E. Duran –inclòs en la Història dels Països Catalans–(1980) i El procés de feudalització (segles III-XII) (1987), el segon volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Va dirigir una Història de Catalunya de l’Editorial Salvat, en sis volums (1978-79) i l’obra La formació de la societat feudal: segles VI-XII (1998) i va publicar Història Medieval de Catalunya (1998).

Més endavant va fer-se càrrec de la Història agrària dels Països Catalans (2005) i va coordinar un llibre encarregat per Enciclopèdia Catalana el 2017: Naixement de la nació catalana: orígens i expansió, segles XI-XIV. El 2008 va escriure el monogràfic Història de la fam al món: passat i present.

En els darrers anys havia escrit també sobre sobre Guifré el Pelós a Vides catalanes que han fet història (2020).