Daniel Gelabert, una mirada polièdrica

La Biblioteca Pública de Lleida, l’edifici Colom de Barcelona i l’àrea de servei de l’AP-7 del Montseny tenen un denominador comú. En tots hi trobem la intervenció de Daniel Gelabert Fontova (Belianes, 1929 - Barcelona, 2005), arquitecte de trajectòria rellevant que ens va deixar ara fa dues dècades, l’1 de maig de 2005.

Natural de les terres de Lleida, va formar-se a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) i va associar-se durant dues dècades amb els també arquitectes Josep Anglada i Josep Ribas sota les sigles AGR, a més de desenvolupar projectes propis a través de Gelabert i Associats, i d’altres en col·laboració amb Josep Maria Sostres o despatxos d’Hamburg, Cambridge o Chicago. Com l’esmentat edifici Colom –un dels primers gratacels de la ciutat de Barcelona, clarament identificable amb les seves 28 plantes a tocar de les Drassanes–, segurament la direcció de l’obra de la Fundació Miró, al cor de Montjuïc, sota el mestratge de Josep Lluís Sert, és una de les més recordades, per bé que les seves obres d’arquitectura van molt més enllà: del mercat de Felip II del barri de la Sagrera de la capital catalana fins a la capella de Sant Joan de Maldanell de Maldà o l’edifici Ford del Parc Tecnològic del Vallès.

Ara que a les sales de cinema la pel·lícula The Brutalist, de Brady Corbet, ha fet redescobrir per a molts el brutalisme, és una bona ocasió per reivindicar que també a casa nostra vam tenir arquitectes trencadors i agosarats que, com Daniel Gelabert, van sentir-se captivats per les formes posteriors de la Segona Guerra Mundial. Tot i així, Gelabert no va quedar-se només amb aquest corrent de grans estructures. La seva mirada polièdrica tant podia fer que s’interessés per l’arquitectura berber del Marroc com que analitzés les construccions de la Capadòcia, tal com va fer, als anys setanta, en sengles estudis publicats als Quaderns d’arquitectura i urbanisme. Fotògraf empedreït, va fer projeccions culturals a la Fundació Miró.

A més d’obres de rellevància pública, com el parc Central d’Andorra la Vella –a la vora del riu Valira–, i de rehabilitacions de l’última etapa com l’antic escorxador de Palma, el mercat de la Salut de Badalona, el centre cívic de Sant Boi de Llobregat o el Museu del Joguet de Verdú, Gelabert també va planificar diversos habitatges unifamiliars o blocs de pisos amb el seu estil característic propi de l’avantguarda arquitectònica –com la casa GoloBart de Cadaqués o les Cases Bessones a Premià de Mar–, amb molta presència visual de les formes geomètriques, dels materials constructius i dels elements estructurals, amb influències del racionalisme nord-americà i l’arquitectura mediterrània. Algunes de les seves creacions van rebre el prestigiós premi FAD d’arquitectura.

Amb vocació de preservar la cultura rural i el seu patrimoni en un moment de grans transformacions, Daniel Gelabert –tradició i modernitat– forma part d’una generació cultural i professional que s’interconnecta amb vincles d’amistats i nexes intel·lectuals. Així, el lleidatà compartirà estudis amb l’arquitecte sarralenc Josep Puig Torné, i a la Barcelona dels anys cinquanta –tal com va destacar-se en una recent exposició a l’Institut d’Estudis Ilerdencs– Daniel Gelabert farà amistat amb el pintor Maties Palau Ferré, a qui també visitarà a Montblanc, i del qual li encisaven les figures femenines d’ulls ametllats que ideava als seus quadres cubistes.

Com les coneixences de la ciutat comtal, els cercles de Ponent i els paisatges urgellencs –bressol del seu món– seran cabdals en la geografia personal de l’arquitecte. Així, són freqüents les visites, els sopars i les trobades –sovint al seu Belianes natal– amb l’escriptor Josep Vallverdú, avui degà de les lletres catalanes; el poeta visual Guillem Viladot, creatiu de l’experimentació; el reconegut científic Joan Oró, que va fer carrera als Estats Units sense oblidar les seves arrels a la Terra Ferma; el metge Roc Pifarré, pioner de la cirurgia cardíaca que va ampliar els seus horitzons al Canadà; així com els veterans periodistes lleidatans Lluís Foix i Josep Ramon Correal, que han viscut en primera persona la transformació de les capçaleres de premsa que s’ha viscut aquestes darreres dècades. Algunes d’aquestes sinergies quedarien plasmades al llibre La vall del Corb (IEI, 1986), una radiografia coral d’un dels indrets més desconeguts i al mateix temps colpidors del nostre país.

Humanista obert al món, el fet és que a més de la seva trajectòria com a arquitecte, Gelabert i la seva esposa Teresa Valentines també van ser uns formidables col·leccionistes que van interessar-se sobretot per la ceràmica popular i el cartellisme, circumstància que meravella els convidats que descobreixen peces de terracota, decorativa o simbòlica, en les diverses estances de la seva casa pairal de la vall del Corb, reformada i ampliada per ell mateix. Va ser precisament al seu Belianes familiar on Gelabert va impulsar una autèntica revolució cultural amb la col·laboració voluntària del poble. Així, a més de despertar l’interès per la pedra seca, va idear –en un antic galliner– la biblioteca del municipi, que el 1970 va rebre el Premi Nacional de Biblioteques i que continua sent un referent dinàmic d’un poble de vora cinc-cents habitants. Actualment, a més, la fonoteca de Belianes rep el seu nom.

A través dels plànols de les edificacions que va projectar, les arts populars que l’entusiasmaven i el cartellisme expositiu que amb els anys va recopilar, avui podem copsar el llegat i l’empremta del polièdric Daniel Gelabert, el sorprenent arquitecte de les estructures que va viure el treball amb una dimensió social i que col·leccionava, amb gran passió i cura, ceràmica popular de les diferents cultures del món.

(*)