Avui, 26 de maig de 2025, es compleixen quatre anys de la mort de Roser Bru i Llop, artista, pintora i gravadora; figura clau de l’art xilè contemporani i memòria viva de l’exili republicà català. La seva obra, com la seva vida, es desplega entre dues ribes, la del país que la va veure néixer i el país que la va acollir, entre la memòria del passat i la creació d’un present conscient.

Nascuda a Barcelona el 15 de febrer de 1923, Roser va viure des de ben petita els efectes de la inestabilitat política. La seva família es va exiliar a París només un any després del seu naixement, fugint de la dictadura de Primo de Rivera. Més tard, quan va tornar a Catalunya, Roser va rebre formació a l’Institut-Escola, un centre pedagògic progressista on s’estimulava la creativitat i el pensament lliure. Aquest esperit crític i sensibilitat artística l’acompanyarien al llarg de tota la seva prolífica trajectòria.

L’any 1939, amb l’entrada a les tropes franquistes a Catalunya, la seva família es va veure obligada a exiliar-se de nou, aquest cop de forma definitiva. Primer a Montpeller i Perpinyà, i després a Xile, a bord del famós Winnipeg, el vaixell organitzat per Pablo Neruda per salvar centenars de republicans. Roser, amb només setze anys, deixava enrere la seva estimada terra, però no la seva identitat. A Santiago de Xile va començar a treballar en una agència de publicitat i més tard va iniciar els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile, entre el 1939 i el 1942. En aquest últim any de formació es va casar amb Cristian Aguadé, amb qui va tenir dues filles, Tessa i Agna.

Més tard, el seu pare va morir, i la seva mare i germana van decidir tornar a Catalunya. No obstant això, Bru va quedar-se a terres xilenes, amb la voluntat de continuar integrant-se en el panorama cultural i intel·lectual del país. Es va vincular al Grupo de Estudiantes Plásticos (GEP) el 1947; i 10 anys més tard va ingressar al Taller 9, fundat per Nemesio Antúnez. Allà va endinsar-se de ple en l’univers del gravat, una tècnica que li va permetre desenvolupar una obra d’una força expressiva única, carregada de simbolisme.

La seva trajectòria artística es pot dividir en vàries etapes. La primera, entre 1960 i 1973, està fortament influenciada per l’art català. La segona, a partir del cop d’estat de 1973 a Xile, s’endinsa en una obra de contingut més polític i símbols que al·ludien a la dictadura de Pinochet. També va mantenir una gran passió per la literatura, establint vincles amb poetes com l’anteriorment mencionat Pablo Neruda.

D’altra banda, el seu contacte amb Catalunya es va mantenir viu al llarg dels anys. El 1958 va fer una primera estada a Barcelona, i amb el temps va tornar-hi per fer exposicions de gran rellevància com Roser Bru, una mirada de fora (1986) o Roser Bru: dues vides (2006). La seva obra va ser reconeguda arreu del món, però ella sempre es va centrar en les seves arrels. Va ser cofundadora i professora a l’Escola d’Art de la Universitat Catòlica de Santiago, i més endavant professora convidada el 1989.

Entre els reconeixements més destacats que va rebre, hi ha l’Encomanda de l’orde d’Isabel la Catòlica (1995), l’Orde al Mèrit Artístic i Cultural Pablo Neruda (2005), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile (2015), la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (2018) i la Creu de Sant Jordi (2020). Aquesta darrera distinció, rebuda amb 97 anys, és potser la més emotiva; tant pel reconeixement a la seva trajectòria artística internacional, com també pel gest de retorn simbòlic d’una nació que reconeixia una de les seves filles exiliades.