L’escriptor, periodista i polític Ignasi Riera i Gassiot (Barcelona, 1940) ha mort als 85 anys a Madrid, segons ha confirmat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser soci d’honor i secretari als anys vuitanta. Va ser durant molts anys articulista setmanal en aquest diari a la secció de la Tribuna. Va col·laborar habitualment en altres mitjans catalans, com El Temps i Serra d’Or i va formar part de Nous Horitzons i Taula de Canvi.

A banda de ser un influent pensador de l’esquerra catalana, va publicar una cinquantena de llibres. Va conrear la novel·la, els contes, els assajos i els retrats biogràfics. El seu primer llibre portava com a títol El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras. El 1984 va guanyar el Premi Ramon llull amb El rellotge del pont d’Esplugues. També va ser guardonat amb el Premi Andròmina amb l’obra Honorable Mr. R.

En l’àmbit polític va ser diputat al Parlament per Iniciativa per Catalunya durant dues etapes (1988-1992 i 1995-1999), on va presidir sovint els debats i estudis sobre la pobresa, un tema que segons ell a Catalunya estava deixat de la mà de deu. Havia estat també durant 15 anys regidor de Cultura pel PSUC a Cornellà de Llobregat. Va estudiar i publicar treballs de gran rellevància sobre la lluita obrera i la resistència contra el franquisme, així com el controvertit Els catalans de Franco (1998).

En els últims temps no havia amagat la seva simpatia vers el moviment independentista. De fet, una de les seves últimes obres va ser De vell escèptic a jove independentista (2011), un assaig epistolar on plantejava moltes de les preguntes davant una hipotètica independència. Ell mateix va ser membre de l’Assemblea de Catalunya i, per tant, favorable al dret a l’autodeterminació.

Va exercir de professor a l’escola d’adults del Clot i traductor al català d’algunes de les obres més conegudes de Célestin Freinet. Va ser conegut també en la seva vessant de comentarista polític per la participació en algunes de les grans tertúlies de la ràdio catalana i espanyola, on va mostrar sempre un tarannà dialogant malgrat la fermesa d’alguna de les seves posicions polítiques, nacionals i socials.

De les seves obres literàries destaquen, entre d’altres Bla, bla, bla... (Premi Pere Quart d’humor i sàtira, 1989) i Memòries d’un nen golut (Premi Roc Bornat de contes, 2005). Va escriure obres biogràfiques dedicats a il·lustres personatges catalans, com Jordi Solé Tura, Francesc Candel, Jordi Pujol, Lluís Llach i Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart), que era el seu oncle.

Era un erudit i divulgador, de formació religiosa, de rimer ordre. S’havia llicenciat en Filosofia i Lletres i Teologia per la Facultat dels Jesuïtes de Sant Cugat del Vallès i en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona. El 1969 va deixar el seminari i va anar a viure a Cornellà. No va ser l’únic home d’esquerres a Catalunya que s’havia format en institucions catòliques. La barreja entre la seva formació cristiana, de la qual sovint en renegava, els ideals comunistes i els seus coneixements inabastables el van convertir en un personatge que calia llegir, escoltar i entendre. Un gegant de la seva generació.

El 2002 l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya li va atorgar el Premi Lliri. En els darrers vint anys havia viscut per motius professionals a Madrid, ciutat que li va servir d’inspiració per escriure Un català a Madrid (2004). A la capital espanyola, com recordava ell mateix, era membre de l’associació de veïns del barri de La Arganzuela. Va comprovar en directe, malgrat els discursos oficials del PP, el drama que representa el gruix de bosses de pobresa que hi ha a la ciutat.

Tot i viure a Madrid, no va abandonar mai els seus vincles amb Cornellà, “la ciutat dels Estopa”. Ho va recordar ell mateix en el seu darrer article publicat a El Punt Avui I jo que voldria...el 17 de novembre del 2023. Havia fet bona amistat amb altres cornellanencs il·lustres, com el jesuïta Joan-García Nieto, l’escultor Ricard Vaccaro i els periodistes Jordi Évole i Manuel Campo Vidal.

Una de les seves grans passions era la gastronomia. Fruit d’aquesta afició va sorgir Llibre d’hores del ben menjar, que va rebre el Premi Vives i Molins d’assaig sobre gastronomia el 2003.