Manel Rosillo i Bosch

Hi ha dies que són més negres del que seria normal i les notícies dolentes es repeteixen una rere l'altra. Dimecres al vespre, entrant a Mémora, em vaig trobar el traspàs d'en Manel Rosillo, i el primer que vaig pensar va ser: “No pot ser!” És curiós que, tot i saber el que tenia i el temps que feia que patia, quan arriba el moment de perdre una persona estimada un pensi que no pot ser.

Vam conèixer en Manel tot buscant un bon mecànic. Quan ens vam trobar per primera vegada, va dir que ens coneixia des de les festes de Sant Tomàs de la seva època d'estudiant i després d'adult, i recordava molt quan vaig ser pendonista, ja que el seu germà Candi, també traspassat per malaltia, treballava a can Puig Giralt, i en Narcís és manaia de soca-rel, un enamorat de Girona i les seves tradicions.

Manel, deixa que t'adreci unes paraules d'agraïment primerament pel teu bon servei des que ens vam conèixer. Ens havies explicat la teva malaltia, però tu eres un lluitador nat. Quan et trucàvem i et dèiem que no s'engega el cotxe, que sols fèiem servir per anar a l'hospital, apareixies tu amb el teu barret on amagaves els estralls d'aquesta maleïda malaltia carregat d'una energia i ganes de viure envejables i encomanadisses. T'asseguro que canviaves els nostres ànims tirats per terra. Ens vas passar la ITV una colla de vegades. La darrera cosa que ens vas fer va ser el retoc del seient d'en Raimon perquè pogués entrar bé al cotxe, que malauradament sols va poder fer servir una vegada. L'últim cop que vam parlar va ser precisament per comentar la venda del cotxe...

Quan l'altre dia vaig veure el teu traspàs, amb unes trucades que vaig haver de fer, vaig saber que eres el mecànic de molts amics nostres, i tots lamentaven el teu traspàs.

Manel, els amics i clients d'aquesta gran persona i mecànic que eres tu no et van fallar a la parròquia del Mercadal per estar al teu costat i al dels teus.

Des de dalt, guia i ajuda en Jordi perquè el taller que tan estimaves continuï endavant.

Descansa en pau.