Recordant Victoria Estrany i Pijoan, ‘la tieta de L'Escon'

Les notícies tenen això, a voltes passes dies amb la sort de no perdre cap amic de l'ànima i en d'altres els amics marxen un rere l'altre. És el que m'ha passat avui en obrir el diari i trobar-me el traspàs de la Victoria, la tieta de L'Escon.

Parlar de la Victoria és anar molt enrere, més de 45 anys, quan, tot just estrenat el nostre dia de festa setmanal, vàrem descobrir el restaurant El Turó dels Cavalls de Bescanó. Era portat per tota la família de la Victoria, i anar allà es va convertir en una rutina setmanal. La conversa de sobretaula, quan no quedava ningú, sempre anava dels problemes de l'hostaleria, que llavors ja eren complicats.

No gaire temps després la Victoria i la seva neboda varen posar el reconegut restaurant L'Escon a Llambilles, d'aquí que tots la coneguessin com la tieta de L'Escon. La nostra mare, amb la il·lusió de poder tenir bons recuits de llet de cabra, va haver d'optar per fabricar-ne. Eren molts els restaurants que els venien a buscar, ja que nosaltres no fèiem repartiment. La Victoria va ser dels bons clients, i el dissabte, amb la seva neboda, en anar al mercat, venien a esmorzar i s'emportaven els recuits. Amb els anys ens anàvem veient menys, ja que els nostres pares ja no sortien, però llavors eren ells els que venien a berenar i fèiem petar la xerrada: la Victoria, la seva neboda, la Rosa, el seu marit, l'Esteve, i la Dolors, la nena. Després dels nostres pares ens havíem vist alguna vegada, però poques.

Varen patir l'estrall més fort que pot patir una família, la mort d'un fill. Crec que es deia Esteve, fill de la neboda amb qui compartia negoci, i era qui servia taules amb ella. Aquest nen per a la Victoria era com un fill. Havien pujat de costat amb la nena, amb l'agreujant que ja feia de cuiner al restaurant, fet que els feia molt feliços a tots. Estava en la flor de la joventut i el mal de moda, com sempre, va sacsejar aquesta casa.

No cal dir que va ser un cop molt dur per a tota la família, principalment per als pares, la Rosa i l'Esteve, però, Victoria, vostè, forta com sempre, va continuar lluitant. Després va venir el nostre tancament i un dia vàrem venir per explicar-li-ho. La darrera vegada que ens vàrem veure jo estava recentment operada i vàrem anar a l'ordenació d'un mossèn que de petit ens ajudava a casa. En arribar de Banyoles vàrem decidir passar per L'Escon i vostè va oferir menjar calçots al Raimon. Nosaltres mai n'havíem menjat, però vostè va insistir que els portaria fets d'una manera especial. És ben cert, en Raimon va quedar engrescat de tan bons com eren. L'any passat un dia en vaig fer.

Victoria, he fallat amb vostè i la seva família. L'any passat havia d'haver estat forta i haver-la trucat per explicar el canvi que ha fet la nostra vida i no ho vaig fer. Hem hagut de canviar de domicili. Estem en uns pisos per a gent gran el Centre Joan Suñer. Hi ha un restaurant obert a tothom. Diumenge varen fer una calçotada. Nosaltres no hi vàrem poder anar, però amb amabilitat ens varen fer arribar uns tastets. Aquests calçots han estat l'origen que tota la setmana parléssim dels calçots de la Victoria, fins al punt que tenia la intenció de trucar-la i explicar-ho tot. Quan avui he llegit el diari no m'ho podia creure. He fet tard, no és la primera vegada. Sap què he fet? He intentat trobar calçots per demà, tenia la necessitat de tocar-ne. Mentre els netejava em queien les llàgrimes i deia: “Victoria, en record seu.”

Avui a les dotze es farà la cerimònia religiosa a la parròquia de Llambilles. Sé que el poble està trist com nosaltres i és molta la gent que vindrà a fer escalf a la seva família. Victoria, l'estimava molta gent, havíem viscut moments molt especials amb els nostres pares i, encara que últimament nosaltres ja no ens vèiem, mai havíem deixat de recordar-la.

Descansi en pau.