Agustí, amic

Agustí, amic, t'escric les ratlles més estranyes de la meva vida. La meva condició d'alcaldessa em dóna una posició privilegiada, em dóna l'oportunitat que voldríem tots a Figueres de dir-te com ens sentim en perdre't. Però el fet de poder fer-ho com a alcaldessa no fa que em vinguin paraules institucionals al cap.

Em surt la immensa tristesa de perdre un amic savi, divertit, afectuós, polifacètic i, sobretot, contradictori: sotsinspector de la Guàrdia Urbana, doctor en història, escriptor, mestre, amant de la vida, del bon viure i del bon fer, i de tothom.

Catalunya, i Figueres, perden una persona única, una gran persona única. Els teus companys de l'Ajuntament fa dies que no aixequen el cap, i tardaran dies a poder fer-ho. I a la Guàrdia Urbana deixes un espai insubstituïble, no en trobarem cap com tu, afable, tranquil, conciliador, amb aquella fina ironia que feia impossible enfadar-se amb tu. Valia la pena deixar-se posar una multa per tenir l'oportunitat d'escoltar una estona els teus relats, la teva saviesa sobre història, sobre la vida, sobre tot.

Vaig tenir la sort de compartir, ja fa uns quants anys, sopars i sobretaules llargues on tu parlaves i la resta escoltàvem, o rèiem. Senzillament rèiem perquè en deies una darrere l'altra.

L'últim dia que et vaig veure va ser al ple on em varen investir alcaldessa, ho recordo vivament: entre tota aquella gent que em felicitava, m'apareixen l'Agustí i la Marie. Se'm trenca el cor en pensar que, tot i atrotinat com estaves per aquesta maleïda malaltia, vares aguantar empentes i calor, en una sala atapeïda per veure'm i escoltar el meu discurs d'investidura. I em vares dir: “Ja quedarem per esmorzar, que et donaré consells per caminar i resistir en el nostre ajuntament i en la nostra ciutat.”

No hi hem estat a temps, Agustí, i aquests consells em faltaran sempre. Sempre.