Agustí Vehí, ‘in memoriam'

Adéu Agustí, o millor dit fins sempre.

La societat catalana, la Policia Municipal de Figueres i l'ètica policial perd un referent i un gran professional.

I permeteu-me dir-ho així, jo perdo un bon amic, un amic d'aquells que fa anys que no veus però que quan el retrobes, acabes dient: “com dèiem ahir!”

Te'n recordes, Agustí, d'aquell estiu dels anys 60, quan pescàvem les claus del Fort T al teu avi i, a la que es despistava, convertíem el pati del mas de Fortià en un circuit de curses i nosaltres ens convertíem en el Felipe Alonso de torn?

El pati del mas del teu avi era un camp de proves de totes les nostres fantasies i aventures, devia ser cap als anys 1960, 1965, després la vida ens va fer adults, tu vivies a Figueres, jo a Fortià, tu anares a estudiar, jo em vaig fer marxant, i després “ventador de retratos” i ens varem retrobar jo amb una màquina de fotografiar al coll, i tu, amb uniforme de municipal, anys en què tots plegats vàrem aprendre molt els uns dels altres.

Els anys 1982 -1990 eren els anys de la delegació del Punt Diari a Figueres, anys i anys de tracte quasi diari i amical, cada u a la seva banda, però sempre amb respecte i entesa, tant, que un dia vàrem decidir crear uns dinars al voltant de una taula del Motel amb un grapat d'amics. Va ser una cosa que es va dir Fraternitas Tabernarias i que no era res més que fer dinars en què el que regnava i manava era l'off the record i d'aquestes trobades en va sortir una molt bona amistat amb el conjunt de les persones que conformàvem aquelles trobades. Reunir polítics, agents de l'ordre i periodistes era una barreja explosiva, però mai, mai, d'aquells dinars no en va sortir ni una paraula, m'excusareu si no cito els noms de les persones d'aquelles trobades, en tot cas seran ells els que el dia que vulguin i quan creguin convenient faran públic el seu nom i també el nom dels absents.

La vida, la feina, ens unia i ens separava per la distància i també per les mil i una maneres que té la vida de portar cadascú per un camí.

Però un final de l'any 1995 a les acaballes de la guerra de Bòsnia, el destí ens torna a reunir, aquest cop a casa seva, a la casa de Vilafant, jo venia amb en Joan Falgarona i la Montse, acabàvem de “segrestar”, feia dos dies, una refugiada de Sarajevo en els camps de “refugiats” o de “concentració” de Croàcia, i ella i el seu fill van ser acollits a Figueres, però primer ho varen ser a casa de l'Agustí i de la Consol, havíem traspassat fronteres il·legalment, les lleis no estan fetes perquè els refugiats d'una guerra o postguerra puguin exiliar-se, i van ser moltes les dificultats d'aquell llarguíssim viatge, però a casa de l'Agustí i de la Consol hi vam trobar refugi la primera nit. Feia pocs mesos que el meu Germà de Sarajevo i la meva Germana de Sarajevo eren a Castelló, i entre el seu mal espanyol i l'esforç de l'Agustí i de la Consol, la seva arribada a l'Empordà va ser una mica menys feixuga.

La vida de l'Agustí i la meva ens torna a separar, ara ens veiem, ara passen anys que només ens retrobem durant uns instants:

“Hola, com estàs, com vas, estàs bé? Hola i adéu”, i cada u a la seva vida.

Finalment, la vida, aquest cop la mort, aquesta xacra que dia a dia se'ns emporta amics, parents, coneguts i saludats, s'ha endut l'Agustí.

Però saps una cosa, Agustí? Aviat, molt aviat ens retrobarem a la taula rodona de la finestra del Motel, serem els de sempre, i per als absents hi posarem una copa d'armanyac i brindarem, i també brindarem pel dia que ens tornarem a trobar tots en un altre taula, on el foie gras, el vi de l'Empordà amb els seus formatges i les postres del Motel ens permetran tornar a arreglar el món, això sí, off the record.

Gràcies, Agustí, per haver estat amic meu, i també gràcies per haver compartit la teva infantesa amb mi, allà al mas, a Fortià.