Anton Raventós, un home per als altres

El dia 14 de febrer de 2013, va morir a Girona el pare Anton Raventós Espona. Jesuïta.

Des dels seus inicis a la parròquia de Mare de Déu de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat, el 1969, es va comprometre amb els problemes d'un barri d'immigració, on mancava gairebé tot, en ser de nova creació. Falta d'equipaments i serveis, amb un pla urbanístic deficitari. Els qui s'acabaven d'instal·lar al barri, matrimonis joves, procedien de llocs molt diferents i estaven immersos en els múltiples problemes que genera l'inici d'una nova vida, en un entorn de notable individualisme i de manca de comunicació entre persones no vinculades per gairebé res. Les iniciatives que parteixen de la parròquia són determinants per animar, unir voluntats, crear proximitat, generar complicitats..., i molt aviat són molts els que participen en activitats socials de barri i parroquials. L'Anton administra sagraments, però no oblidava abordar els problemes socials i d'urbanisme, proposant alternatives. Negocia amb alcaldes en una situació política difícil pel franquisme, alhora que batalla en associacions i assemblees de veïns. La tasca és enorme en tots els camps. Ja en els primers mesos que és a la parròquia, creients i no creients coincideixen en una cosa: el nou capellà és un home de cor bo i idees clares. Sempre va defensar que no s'iniciaria la construcció d'un nou temple mentre faltessin serveis bàsics. Des de l'església barracó es va donar suport a lluites i tancaments per aconseguir farmàcies, ambulatoris, etc.

Gràcies a ell, els veïns van entendre la necessitat de no tancar mai els ulls davant el drama del sofriment humà, aprofundir en vivències humanes que van donar sentit a la seva vida; van sentir una església més propera i servidora, van descobrir el sentit de comunitat aglutinant parers, afectes i ideals, i van descobrir l'exigència amorosa d'una relació de parella, en els grups de matrimonis. L'Anton va contagiar un clima d'il·lusió, sa, que s'estenia com una xarxa subtil per tots els àmbits del mateix barri i de la comunitat cristiana, fins als nens i joves. Aquests van passar a ser la seva gran preocupació. Entenia que per desenvolupar-se com a persones els joves necessitaven un barri digne, amb llocs d'esplai, serveis bàsics i el suport d'una comunitat cristiana viva. Seguint aquesta vocació, amb una actitud d'amor i servei, l'Anton va obrir nous camins i horitzons als que més ho necessitaven: els joves sense nord i sense possibilitats educatives formals per refer les seves vides amb alegria i esperança.

Durant els anys vuitanta, des de Girona, a Sant Gregori, per sobre de Taialà, al costat d'altres persones de la comunitat cristiana originària, inicià un projecte precursor d'inserció de joves amb el lema Aprendre a treballar amb l'experiència, que s'anomenà Oscobe. Els joves es comencen a implicar en circumstàncies i àmbits que simulen els de caràcter laboral, en què, en descobrir les seves limitacions, se senten amb suport, dotats de coneixements empírics i pràctics, i amb forces i capacitats per traspassar aquests condicionants de vida, dels quals no són responsables. Així, l'Anton impulsa cursos de construcció per rehabilitar les masies de la finca, i després cursos de cambrer i ajudant de cuina en un restaurant o una casa de colònies, cursos de planterista, de jardiner o d'horta als terrenys de la finca, una residència per acollir joves sense llar o sense pares, i alguns pisos per completar el seu procés d'autonomia personal. Des de llavors la Fundació Oscobe, de Girona, continua desenvolupant aquest ventall de serveis formatius per a aquests joves que han constituït la preocupació de l'Anton Raventós. Avui Oscobe ha incrementat la seva tasca formativa donant acollida i formació a la població de joves redirigida per ajuntaments i Generalitat, i proporciona la inserció laboral a persones en risc d'exclusió social, mitjançant diverses activitats econòmiques a l'empresa d'inserció Brot. En aquest primer aniversari de la mort d'Anton Raventós, ho recordem amb la seva senzillesa i humilitat, en aquesta vocació de ser “una persona per als altres”, que és el nostre ferment i força per mantenir viu el projecte de la Fundació Oscobe que ell va impulsar.