Necrològiques

“‹Ha sido bonito, Ignacio. Ha sido bonito›”

En la mort, als 55 anys, d'Ignacio Lara Sánchez, conserge del Cercle Calongí

Hem estat curts de jornal, Ignacio. Ens queda pendent l'esmorzar als Metges, el sopar a la terrassa del Cercle i el dinar a casa meva. Diverses edicions de cada, per poder tornar a riure i beure amb les mateixes històries, mil vegades replicades en tants altres esmorzars, sopars i dinars. Tornar a repetir les nostres històries, les que ens valen, les que ens han fet com som i el que som, les que ens han mantingut junts quaranta anys, quan la feina i la vida ens han posat quilòmetres entre nosaltres. Les teves històries, les del Cabesson, d'en Xaró, d'en Pichi gros, d'en Pichi petit, d'en Molleta, d'en Cristino, d'en Nando, d'en Selino, d'en Sigaleta, d'en Paco i d'en Platon. Qui ens havia de dir, aquells anys, que en Jordi seria l'alcalde?

Has marxat de cop, sense dir res, mentre dormies. Ni temps perquè arribés l'ambulància. Tan de cop, amic, que només ens has deixat temps per enyorar-te. Enyorar-te a tu i enyorar el que hem viscut i estimat junts.

També vas arribar a la colla de cop. Era un diumenge a la tarda, a la plaça de la Concòrdia, a començament dels anys setanta. Devíem fer temps per anar al cine i recordo un cert esverament entre les nenes. Les que ja et coneixien passaven bons informes. I els vailets ens interessàvem per com tocaves la pilota, per si ens podries esmorteir la golejada que encaixàvem cada diumenge. Amb les nenes vas avançar, però deixar de perdre per cabassats era massa expectativa, fins i tot per tu.

Fugies del conflicte i això sempre és d'agrair: un bruel o dos, un acudit fàcil o dos i una referència sexual o dos; i tota la colla altra vegada a la gresca. Està prohibit plorar si es pot trobar qualsevol motiu per riure. Sempre has conservat aquella gràcia innata que teniu els andalusos, barrejada amb la picardia vital del qui no li han donat res fet i s'ha hagut d'espavilar ben aviat per tirar endavant. I amb el temps has fet un bon lloc a la murrieria del botiguer català. Et recordo ara en petits i continuats signes de complicitat en els complexos anys de l'adolescència. Encara et veig provant de posar-me la pilota ben bé als peus, a veure si tocava la primera del partit, i si algun altre deixava de cridar: “Ballena corre més!” Mai vaig acabar de saber si provaves d'ajudar-me o si et cargolaves de riure per dins en veure que ni a mamella de monja no aconseguia rascar-la.

És ben cert que era una toia, toia. Però tu ets el pitjor paquet que mai vaig pujar a la moto. Recordes aquell dia, amb la Lambretta, als revolts de Llagostera a Tossa, quan et duia a començar la temporada al càmping Cala Llevadó? Vas comptar mai quantes matinades i quants ginlemons de Beefeater quan ja no hi quedaven ni s'esperaven clients; van ser els primers anys al Cercle Calongí? Quantes vegades ens hi va trobar, la teva mare, quan venia a obrir?

Et veig com si fos ara, amb un somriure de pam, explicant-me com creixen l'Alba i en Carlos cada vegada que he tornat al poble i he vingut a saludar-te. Quina merda, avui, quan vingui i no em contestis ni hola en arribar, ni adéu en marxar!

Un dia d'aquests, passat el cop, quan estiguem preparats per riure; pujarem a esmorzar als Metges o vindrem a sopar a la terrassa del Cercle. Tornarem a explicar les mateixes històries i, quan ens acomiadem, vull sentir com t'he sentit al final de cada trobada: “Ha sido bonito, eh, Joan? Ha sido bonito...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia