Recordant en Josep Duran i Serra, ‘El Cayo'

Malauradament, ha arribat el que no voldríem. A mig matí ha sonat el telèfon. Conec els números. Era de Banyoles. El temor s'ha confirmat. La Pilar de La Barraqueta, la seva dona, em deia: “M. Carme, aquesta nit El Cayo ha dit adéu a la vida.” Li semblava impossible, després de mesos de patiment i angoixa per ell i per als seus, que han passat un calvari. Això sí, a casa, on penso que, si es pot, és el millor lloc on es pot dir adéu a la vida, acompanyat de tot allò que tant has estimat: la mare dels teus fills, els fills, les nétes, el teu hortet, les teves flors, que tant has cuidat i regat fins a l'últim moment i, per descomptat, la casa. estimada i cuidada.

El Cayo de jove era mecànic, després va entrar de venedor a la casa Coca-Cola fins a la seva jubilació, amb en David Marca al capdavant, l'època d'en Garriga, en Dainés, l'Esteve... Eren aquells anys en què el personal de Cobega anaven uniformats de color verd. També havia ajudat la Pilar a la parada de pollastres que tenien a la plaça del Mercat del Lleó de Girona.

El cop mes fort que li va tocar viure va ser el traspàs del seu fill gran, en Josep, quan tenia 37 anys. Tenia un altre noi, en Pere, una gran persona i reconegut fotògraf periodístic a diversos mitjans de comunicació de casa nostra i a l'estranger. I la Mariona, la seva nena que, malgrat estar independitzada, era més a casa dels pares que a casa seva. El Cayo ha pogut gaudir d'ella fins al darrer moment.

Feia molts dies, des del seu empitjorament, que no parlava amb ell, perquè no agafava el telèfon. La setmana passada, en trucar-hi, vaig quedar astorada en sentir-li la veu. Per mi va ser un regal tornar-lo a sentir. Em va dir que havia passat dos dies horrorosos però que aquell dia estava bé, i ho deia tan content i convençut.

Tenia molts amics, i és que El Cayo era el típic amic dels seus amics, dels de sempre, dels de tota vida. Tot i que a vegades era impulsiu i tornava de fer la botifarra o jugar a cartes mig empipat, per ell, els seus amics eren sagrats. Era un gran ballador i quan feien ball no hi faltava. I al futbol tampoc.

També va tenir moments de joia quan en Pere i la Nuri el varen fer avi amb la Mar i la Duna, dues nétes que admirava. La Mar ha tallat unes flors del jardí i les ha posat al costat d'un seu retrat dient: “són les flors que li agradaven a l'avi.”

Avui amics i coneguts es trobaran a les cinc de la tarda al tanatori de Banyoles, per estar al costat d'aquesta família en aquests moments tan especials.

En Josep avui tindrà el goig més gran que pot tenir un pare: retrobar-se amb el seu fill, en Josep, que l'esperarà amb els braços oberts després de deu anys.

Descansi en Pau.