A la memòria de Joan Padern Faig

Recordo aquell matí calorós al terrat del Nautilus. El sol escalfava amb intensitat. S'apropava l'estiu i l'extensa platja de s'Abanell es mostrava solitària, silenciosa, però plena de llum. En Joan, en aquell mirador habitatge dalt de tot de l'edifici que havia construït el seu pare, hi tenia tot el seu món, llavors. Era un pis amplíssim, amb una panoràmica immillorable a la façana marítima de Blanes. Un bon lloc per trobar-hi la tranquil·litat per pintar i per viure-hi feliçment amb la seva esposa Isabel. S'hi sentia segur, envoltat de tants records acumulats en una vida plena, dedicada a crear bellesa. L'estudi, gran també, era el seu territori: pinzells, revistes d'art, retalls de diari, fotografies fetes per ell i, d'altres, del seu germà Josep Maria, postals dels antics clients de la Fonda del Centre que regentava la família i molts de quadres de diferents èpoques: masies, estructures gaudinianes, fons marins, cementiris de cotxes, deixalles, peixos i les famoses barques sobre minucioses platges de còdols i treballats grans de sorra.

Joan Padern, natural de Colera, però arrelat ja de jove a Blanes, es donà a conèixer artísticament amb unes fabuloses aquarel·les de la Costa Brava i les masies empordaneses, uns treballs que el van portar fins a Amèrica del Sud, on va pintar els seus paisatges al llarg de la dècada dels anys cinquanta.

Blanes ha presumit d'amfitrió i fill adoptiu –de fet ell era l'únic que ostentava aquest títol a la ciutat–. Però, en Joan, en Juanito, era un home senzill, de poques paraules, reflexiu, amb una mirada curiosa que va saber captar realismes, abstraccions, colors, geometries… Va escampar pel món les belleses del paisatge gironí i va fer de les petites coses i dels objectes veritables obres d'art i de denúncia ecològica.

Els records que acumulava al Nautilus, el seu fons personal, es troben ben custodiats, i ja han estat objecte d'estudis i exposicions.

La darrera llar d'en Joan també era a prop de mar, aquell mar que va creuar tantes vegades fins arribar a l'altre extrem de l'oceà Atlàntic. Una casa més petita, és veritat, a prop del brogit diari de la plaça dels terrassans, però més plena que mai de l'amor de la seva esposa i dels familiars. De ben segur que la teva mirada continua cercant bellesa, barques i colors arran de mar. Fins a la propera inauguració, Joan!