CompetiTICvitat: amb les TIC no n'hi ha prou

Cosa estranya. La majoria dels economistes ens hem posat d'acord. El model de creixement econòmic i d'articulació social de Catalunya arriba a la seva fi. Tanquem la porta de l'economia i la societat industrial i obrim un nou període històric, l'economia i la societat del coneixement.

El problema rau en el fet que entrem en aquesta fase amb mal peu, en un moment de crisi. De fet, la crisi econòmica actual no fa més que posar de manifest la inadaptació del model econòmic català a les fonts d'avantatge competitiu del món global. Però anem a pams.

Què li passa, a l'economia mundial, avui? Doncs bé, que coincideixen tres revolucions alhora, que posen en crisi tota l'estructura econòmica tradicional. La primera revolució és la del procés de globalització. No cal aprofundir gaire en el canvi disruptiu per a l'entorn econòmic que comporta la capacitat de produir, treballar i intercanviar factors i productes a tot el món i durant les vint-i-quatre hores del dia. La segona revolució és la revolució digital. La consolidació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) com a tecnologies d'utilitat general representa una revolució sense precedents des de la generalització de l'electricitat i el motor de combustió interna. La tercera revolució és la de les fonts del creixement econòmic i el benestar social. Les TIC, el coneixement, la innovació i la interconnexió en xarxa són els nous factors explicatius clau del creixement econòmic, la competitivitat i el benestar social.

I, en aquest context, què ha de fer Catalunya per situar-se en el mapa de l'economia i la societat global del coneixement? Presento algunes idees, això sí, no gaire políticament correctes, en aquest sentit.

Primer de tot, el país necessita un canvi cultural, una reordenació de prioritats, nous lideratges. Hem d'aconseguir girar l'economia i la societat catalanes com un mitjó. Però, en quin sentit? Al meu entendre, és clar. En l'economia global del coneixement el centre de l'escenari està en la producció i el treball. Sense empreses innovadores, eficients i competitives no hi ha ni producció ni treball, ni consum, ni estalvi, ni creixement, ni benestar, ni futur. Hem de posar al centre de tot l'emprenedor i l'empresa innovadora. Actualment Catalunya té dues terceres parts del seu teixit productiu, és a dir, més de 400.000 microempreses i els seus treballadors, amb problemes molt seriosos per sobreviure avui i, ja no diguem, per créixer a llarg termini. Això és així per dues raons: primera, per un problema de subfinançament galopant, en especial en projectes innovadors, i, segona, perquè no disposen de les fonts de coinnovació necessàries per competir als mercats globals del coneixement. I què és la coinnovació? Doncs l'establiment de relacions de complementarietat entre els usos intensius de les TIC, l'organització del treball i la producció en xarxa, i la formació constant dels professionals de les empreses.

Les empreses catalanes necessiten fer servir intensament —no solament invertir-hi— les TIC i el comerç electrònic. Necessiten canviar les seves formes d'organització del treball, encara massa fordistes i burocràtiques. Autonomia i presa de decisions descentralitzada, organització i remuneració per objectius, i llibertat d'informació i en comunicacions són els eixos del canvi organitzatiu. Finalment, les empreses han de formar i ensinistrar constantment els seus professionals. La competitivitat a Catalunya passa per l'ús intensiu de les TIC, però per molt més que això.

La política pública també s'ha de transformar en profunditat. Ha de pivotar des de les polítiques de demanda i de distribució cap a les polítiques d'oferta i de creixement. Cal afirmar-ho clarament. Primer ve tenir un teixit econòmic competitiu i després l'estat del benestar. En l'economia del segle XXI no hi ha benestar sense empreses competitives. El valor treball emergeix, novament, per sobre de les polítiques keynesianes.

I una última cosa: si la competitivitat de la microempresa depèn de múltiples factors relacionats, per què la política industrial és fragmentada i pensada per a la gran empresa? Polítiques tecnològiques, d'innovació, de societat de la informació, d'internacionalització, de formació, avui desintegrades i amb objectius dispars, s'han d'integrar.

Perquè cal no perdre de vista l'objectiu: sense empreses intensives en l'ús de la tecnologia i el coneixement, innovadores, flexibles, eficients i interconnectades en xarxa, no hi ha economia i societat del segle XXI. El món no espera.