Fleca Boix
Del pa negre de la postguerra al pa integral d'ara han passat molts anys, han canviat els gustos i els propietaris d'un establiment que conserva el nivell de qualitat que el va veure néixer el 1924
Del pa negre al pa integral, entre moltes altres varietats –el pa de nous, el pa de sègol, el pa sense sal...–, de la tristor del racionament a l'expansió del consum, de la vella a la nova botiga, de la Teresa a en Ramon... hi ha tot un món canviat però una mateixa passió per l'ofici de fabricar l'aliment bàsic per a una part important de la humanitat. En parlem amb tots dos, amb Teresa Turon Bosch, vídua de l'antic propietari del comerç i amb Ramon Boix Vidal, que juntament amb el seu germà Joan, regenta actualment el negoci, i tots dos s'ho reconeixen l'un a l'altre: ell ens diu que Pitu Pont era un artesà de rellotge que feia un llevat de primera i ella agraeix que els nous flequers hagin mantingut i augmentat, amb els seus productes de qualitat, el prestigi acumulat per la casa des que va obrir les seves portes l'1 de gener de 1924, al número 10 del carrer de Santa Eugènia. I afegeix que per la memòria del seu marit i del seu sogre hauria estat imperdonable que en l'històric comerç gironí s'hi donés ara «aquest pa que sembla de goma i que no es pot ni menjar».
Teresa Turon Bosch se'ns presenta com una dona de tracte cordial, conversa amena i molt bona memòria que porta l'ofici de vendre al cor. Nascuda el 1919, és filla d'una nissaga de carnissers de la rambla i en aquella Girona que havia estat «una fàbrica de capellans, de monges i de tropa» va agafar més del seu pare «liberal» que de la seva mare «moralista» segons explica amb un punt de sana picardia. Va estudiar batxillerat i després d'haver treballat en el comerç familiar, el 1948 es va casar amb Josep Pont Climent, fill de Lluís Pont Boix, forner originari d'Anglès que, juntament amb la seva esposa Teresa Climent Aliu, va fundar la fleca que inicialment portaria el nom de Pont. Teresa va resultar ser una gran adquisició per al negoci, al qual hi va aportar empenta i atreviment en aquells anys complicats de la postguerra en què els usos, els costums i els proveïments –més aviat la carestia de productes– pintaven un panorama ombrívol. Ella va començar, en temps de racionament i estraperlo, a vendre pa blanc d'amagat i amb prou habilitat per despistar els inspectors o convèncer-los de fer els ulls grossos. I a la vegada que el seu marit tenia un gran do a l'hora de pastar, ella el tenia pel que fa al tracte amb la gent –«a casa no hauries distingit una senyora d'una minyona»– i a la bona disposició a la conversa –«de mi deien que era la dona de Girona que feia anar a comprar als homes»–. Els records de tota una vida darrere el taulell són encara molts vius: els primers panets de Viena «autèntics» de la ciutat, els croissants, el pa anglès, l'extraordinària requesta dels bunyols, les famílies a qui fiava el pa... vivències i anècdotes que conformen també el patrimoni de l'establiment en la seva ja llarga trajectòria.
La continuïtat? Ha vingut de mans d'una altra família de forners originaris de Sant Gregori amb una important experiència en el sector: els germans Joan i Ramon Boix Vidal, que van aprendre l'artesania de l'ofici del seu pare Joan Boix Perecaule i que en ple i necessari procés d'expansió van mirar cap a Girona, on en els anys setanta obririen una botiga a la plaça del Mercat i el 1982 adquiririen la fleca Pont, que passaria a dir-se Boix. Al cap de poc, comprarien la finca del costat i això els permetria engrandir la botiga i el negoci després de fer una important transformació del local. El seu propòsit ha estat mantenir els paràmetres de qualitat de la casa –«fer el bon pa de sempre» com explica Ramon– i alhora ampliar l'oferta amb tota la varietat de productes que actualment es poden veure i comprar en l'impressionant aparador de Can Boix, elaborats al forn de Sant Gregori.
Una recollida bellesa noucentista
«Que n'era de maca la nostra fleca, molt petita però tan ben guarnida, amb el seu combinat de rajola i fusta!», s'exclama Teresa Turon evocant l'antic establiment en el qual va despatxar durant trenta-quatre anys. És evident que l'actual rostre de la façana i el disseny interior, d'una obertura lluminosa i funcional que hi han aportat els nous propietaris, no té res a veure amb la recollida bellesa d'aquella petita botiga noucentista que duia en la seva factura inicial l'empremta del decorador Josep Maria Busquets, del serraller Cadenes i dels ceramistes Marcó de Quart i Corominas de la Bisbal, un equip d'artesans de gran solvència que molt sovint es posaven al servei de l'arquitecte Masó. Per mèrit propi, doncs, la fleca Boix, antiga casa Pont, queda registrada en aquest bon gust de la tradició comercial que s'ajuda d'un embolcall artístic fet a mida per presentar els seus productes al públic. En aquest aspecte, el 1988 quan encara mantenia la fesomia inicial, va ser escollida per formar part de l'exposició Botigues 1870-1940, organitzada pel Col·legi d'Arquitectes de Girona, enmig d'una setantena de comerços de les comarques –vigents aleshores o desapareguts– seleccionats per Ramon Maria Castells amb l'objectiu de preservar el seu valor. Segons apuntava Castells en el text de presentació: «L'exterior combina amb coherència els elements de fusta envernissada amb la forja, que adopta formes simbòliques com ara l'espiga de blat, lligades al propi ús del local, d'acord amb l'esperit noucentista que l'inspirà.» Però els temps canvien i també les necessitats de les empreses i, en el cas que ens ocupa, Ramon Boix, tot i manifestar la seva admiració i respecte per l'obra antiga, remarca també que el seu manteniment no hauria estat possible ni que sigui pel fet determinant d'haver ampliat de cinc a deu metres la seva façana.