Casa Boué

Segons consta en el padró gene­ral de veïns de l'any 1890 de l'Ajun­ta­ment cons­ti­tu­ci­o­nal de Girona, a la botiga del car­rer Sant Fran­cesc número 8, pro­pi­e­tat de Jaume Padrosa, hi figura com a resi­dent habi­tual Jean Boué Rumébe, de trenta-qua­tre anys i natu­ral de Raze­cu­eillé, casat i d'ofici «vaci­a­dor». En el mateix padró també hi cons­ten la seva muller, Maria Daf­fos, de vint-i-nou anys, i Ber­tran Boué, també de vint-i-nou anys i sol­ter.

Aquesta dada del padró del 1890 és el docu­ment més antic que es coneix de la Casa Boué i es con­si­dera la data fun­da­ci­o­nal. El docu­ment citat recull la sig­na­tura del que va ser el fun­da­dor de la Casa Boué, Jean Boué, una sig­na­tura que encara la podríem tro­bar en alguna de les nava­lles d'afai­tar que una vegada esmo­la­des, l'esmo­la­dor les sig­nava, un cos­tum que es va allar­gar uns anys fins poc abans de la Guerra Civil.

Els Boué venien de Raze­cu­eillé, un poblet pro­per a la Val d'Aran, a uns 12 quilòmetres de la població de Sent Gau­denç, un ter­ri­tori escabrós, amb molts pen­dents i difícil per a l'agri­cul­tura. Tot ple­gat va aju­dar que en la segona mei­tat del segle XIX alguns dels veïns més empre­ne­dors deci­dis­sin can­viar d'aires i pro­var for­tuna en altres llocs. Con­tra el que pensa molta gent, no tots els esmo­lets són gallecs. En aquesta zona cen­tral del Piri­neu hi havia una llarga tra­dició d'esmo­lets arte­sans i gani­ve­ters.

Alguns d'aquests arte­sans van deci­dir mar­xar i es van esta­blir a dife­rents llocs de l'Estat espa­nyol i del francès, de manera més o menys pro­vi­si­o­nal, man­te­nint sem­pre un lli­gam estret amb la seva terra d'ori­gen i la seva llen­gua. Alguns van anar a parar al País Basc, més con­cre­ta­ment a Bil­bao; d'altres, a Bar­ce­lona, Tar­ra­gona o Girona, i alguns van con­ti­nuar amb l'ofici cap a les ciu­tats de Bor­deus, Mar­se­lla o Lis­boa.

Les raons que molts d'aquests esmo­lets s'esta­blis­sin a ciu­tats espa­nyo­les cal bus­car-les en la tra­dició de la gani­ve­te­ria espa­nyola, a la qual van afe­gir un excel·lent tre­ball arte­sa­nal i un gènere de pri­mera qua­li­tat pro­vi­nent de Solin­gen, a Ale­ma­nya, o Thi­ers, a França.

Abans d'ins­tal·lar-se defi­ni­ti­va­ment a Girona, Jean Boué va recórrer aques­tes ter­res fent mer­cats. En la cor­res­pondència que guarda la família hi ha algu­nes referències a l'excel·lència del mer­cat d'Olot. Tot ple­gat li va donar una visió molt àmplia d'aquest país que el va fer deci­dir per ins­tal·lar-se a la capi­tal de la província.

Un dels seus fills, Joan Boué, es va esta­blir a Bar­ce­lona, al car­rer Mont­cada número 2, on va obrir un negoci del mateix ram, i que encara con­ti­nua. L'altre fill, Pere Boué Daf­fos, es va casar amb Marie Louise Belloc, filla d'un comer­ci­ant del ram dels tei­xits ori­gi­nari de la plana occi­tana, amb qui com­par­tia la mateixa llen­gua mare però no ben bé els matei­xos cos­tums. La incor­po­ració de Marie Louise a la família Boué va pro­vo­car que a la venda de gani­vets s'hi afegís la venda i repa­ració de paraigües, un ofici que han man­tin­gut fins avui dia, tot i que els temps actu­als són pocs els que por­ten una parai­gua a arre­glar. «Dec ser una de les poques per­so­nes», ens asse­gura Lluís Roca Boué, actual pro­pi­e­tari del negoci, «que encara arre­gla algun parai­gua de tant en tant». D'aquesta manera, dues tra­di­ci­ons arte­sa­nals apa­rent­ment ben dife­rents com són la gani­ve­te­ria i els paraigües es dona­ven la mà i es fonien en un sol lloc.

Pere Boué es va que­dar el negoci del seu pare i va man­te­nir la tra­dició a Girona. Va tenir dues filles, la Pau­lina i la Maria. La pri­mera amb el temps va tor­nar a França i la Maria es va que­dar la botiga, els gani­vets, els paraigües i fins i tot les bici­cle­tes, un arti­cle que havien afe­git a la llista de la botiga i que els con­ver­tia en els pri­mers vene­dors de bici­cle­tes de Girona. Els nom­bro­sos con­tac­tes que man­te­nien amb l'exte­rior els van per­me­tre impor­tar les bici­cle­tes de França, un negoci que després de la Guerra Civil es va tor­nar gai­rebé impos­si­ble a causa de les res­tric­ci­ons a la impor­tació i al comerç exte­rior, i ho van dei­xar estar.

Maria Boué es va casar amb Joan Roca Soler i van tenir qua­tre fills: en Jordi, en Lluís, la Maria Mercè i en Joan Maria. Com que el seu marit tenia el seu propi tre­ball, va ser la Maria qui al llarg de més de sei­xanta anys va estar al cap­da­vant de la botiga fins que va morir, ara fa uns qua­tre anys. En Lluís és qui con­ti­nua el negoci dels gani­vets, men­tre que els altres tres fills van optar per estu­diar i dedi­car-se a l'ense­nya­ment. En Lluís té dos fills, l'un és visi­ta­dor mèdic i l'altre té oberta una botiga del mateix ram a Santa Eugènia, fet que, d'alguna manera, garan­teix la con­tinuïtat de Casa Boué.