Canals

Cal Rei

Manel Batallé va obrir una botiga de venda de camises, però va ser el seu fill, el polifacètic Josep, qui va expandir el negoci i li va donar el nom amb què se'l coneix actualment

L'any 1894, Manel Batallé i Duch tenia un esta­bli­ment de venda de cami­ses i cami­so­les a la ciu­tat de Girona. Quan el seu fill Josep Batallé Amat va com­plir els catorze anys, el va enviar a estu­diar a Bar­ce­lona, i, uns anys més tard, el jove se'n va anar una tem­po­rada a París, ales­ho­res el cen­tre del món, per apren­dre l'ofici de sas­tre.

Quan va tor­nar de París, Josep Batallé va començar a des­ple­gar el seu geni empre­ne­dor obrint una botiga de roba de ves­tir a Girona, con­cre­ta­ment a la Ram­bla, al lloc on actu­al­ment hi ha l'òptica Solà. Més enda­vant en va obrir d'altres al car­rer Ciu­ta­dans, al Jardí d'Infància i a Santa Eugènia, i, amb el temps, n'obri­ria d'altres a Roses, Puig­cerdà i Bar­ce­lona.

El seu nét, Manel Batallé, actu­al­ment al cap­da­vant del negoci de Cal Rei jun­ta­ment amb el seu germà i la seva filla Laia, explica: «L'avi era un home molt empre­ne­dor a qui agra­dava enge­gar coses, però que aviat se'n can­sava i anava per una altra. Per això va obrir tan­tes boti­gues i quan les tenia ober­tes les dei­xava a les mans d'una altra per­sona. Si el negoci anava bé, fantàstic, i si no, el tan­cava. Quan el crei­xe­ment de Girona va pas­sar a l'altre cos­tat del riu, l'avi es va ins­tal·lar en aquesta botiga del car­rer Nou, on encara con­ti­nuem.»

L'edi­fici era de l'indus­trial i poeta Josep Thar­rats Vila, i Josep Batallé s'hi va ins­tal·lar pri­mer com a llo­ga­ter i més enda­vant, poc abans del començament de la Guerra Civil, com a pro­pi­e­tari després de com­prar-lo.

En aque­lla època el negoci con­sis­tia bàsica­ment en la venda de roba per con­fec­ci­o­nar ves­tits, tot i que de mica en mica Josep Batallé va anar intro­duint la con­fecció per encàrrec. Una de les nove­tats que va incor­po­rar a la botiga va cau­sar un gran impacte. La botiga era de planta rec­tan­gu­lar, i al bell mig hi va fer cons­truir un entre­so­lat, amb les ofi­ci­nes a la part baixa i un taller de modis­tes a la part de dalt. Per diri­gir el taller va fer venir una madame, una dona fran­cesa que era l'encar­re­gada de super­vi­sar a les modis­tes que hi tre­ba­lla­ven. D'aquesta manera, els cli­ents podien com­prar la roba i encar­re­gar el ves­tit a la mateixa botiga. La madame els acon­se­llava en el tipus de roba, pre­nia les mides i super­vi­sava la fabri­cació del ves­tit. Eren dos nego­cis en un sol local.

Josep Batallé tenia un caràcter inquiet que li impe­dia estar gaire temps al mateix lloc. El negoci vivia fluc­tu­a­ci­ons segons la dedi­cació que hi des­ti­nava, fins que, al final, tot i que encara era jove, se'n va can­sar i va dei­xar les boti­gues a la seva dona i als qua­tre fills, en Manel, en Narcís, en Pere i la Dolors, que hi van con­ti­nuar al cap­da­vant durant un temps, fins que cadas­cun va anar tro­bant el seu camí i el negoci va aca­bar a les mans de Manel Batallé Puig, pare dels res­pon­sa­bles actu­als.

A par­tir d'aquest moment, Manel Batallé va deci­dir intro­duir alguns can­vis en el negoci, tant de gestió com de pro­duc­tes, que van con­sis­tir bàsica­ment a afe­gir a la roba de ves­tir roba de la llar i roba de cuina, des de llençols i tova­llo­les fins a man­tes i cor­ti­nes. Era la segona mei­tat dels anys cin­quanta quan la botiga es va divi­dir en dues parts, la tra­di­ci­o­nal de roba de ves­tir i la nova, a la qual cada vegada s'afe­gien més pro­duc­tes, sense sor­tir, però, del sec­tor tèxtil.

Pel que fa a l'aspecte físic, la botiga va viure un canvi radi­cal entre l'any 1967 i el 1968, quan també es va posar al dia tot el que feia referència a la imatge cor­po­ra­tiva de l'empresa. «El meu pare era molt cata­la­nista –explica Manel Batallé–, mem­bre d'Òmnium Cul­tu­ral i vin­cu­lat a tot el que es movia en aquest ambi­ent, i va apro­fi­tar aquest canvi d'imatge de la botiga per cata­la­nit­zar tot el negoci, fet que no dei­xava de ser un risc en aque­lla època.» El rètol de Casa Rey, que s'havia man­tin­gut des d'abans de la guerra, el va can­viar pel de Cal Rei, i va fer el mateix amb tots el impre­sos, publi­ci­tat i paper d'embo­li­car fins a la cata­la­nit­zació total del negoci. La cor­res­pondència la feia tota en català i als proveïdors també s'hi diri­gia en català (avui tot això es bilingüe). Res­pecte a aquesta qüestió, Manel Batallé recorda una anècdota amb un proveïdor que devia ser tan de la ceba com el seu pare, però de l'altre cos­tat, que va retor­nar un xec en català perquè deia que no l'ente­nia. El seu pare va con­tes­tar que aquí, a Cata­lu­nya, els xecs es feien així, i que si no li agra­dava era el seu pro­blema. Li va pro­po­sar que anés al banc a veure si algú l'ente­nia o que renunciés a cobrar-lo. Al final, evi­dent­ment va cobrar el xec.

Quan va entrar a la botiga la ter­cera gene­ració dels Batallé, es van pro­duir can­vis trans­cen­dents. Era l'any 1992 i el mer­cat recla­mava can­vis, ja que la gent pràcti­ca­ment no sabia cosir i de modis­tes cada vegada n'hi havia menys. Van treure la roba de ves­tir, van man­te­nir la roba de la llar i van poten­ciar els arti­cles de la llar no tèxtils que el seu pare havia anat intro­duint de mica en mica. Amb el pas del temps, el pro­ducte no tèxtil va anar crei­xent en importància fins que, final­ment, els ger­mans Batallé van incor­po­rar el mobi­li­ari en el seu reper­tori de ven­des. En aques­tes dades, la botiga també va expe­ri­men­tar un canvi físic impor­tant, amb què es va adap­tar als nous temps i a la nova gamma d'arti­cles que s'hi havien incor­po­rat.

A par­tir del 1992 s'hi han fet adap­ta­ci­ons, però no hi ha hagut modi­fi­ca­ci­ons físiques impor­tants. Amb la incor­po­ració de la Laia, la filla d'en Manel, els ger­mans Batallé han vist asse­gu­rada la con­tinuïtat del negoci i s'han deci­dit a expan­dir-lo amb l'ober­tura d'una botiga a Sant Antoni de Calonge i poste­ri­or­ment una altra a Figue­res, en què es venen els matei­xos arti­cles que a Girona excepte el mobi­li­ari més gran. El dar­rer pas ha estat l'ober­tura d'una web, un pas impres­cin­di­ble en els temps que cor­ren.

Cal Rei
Any
1894
història
Amb més de cent anys a l'esquena, Cal Rei ha passat de ser una botiga on es venia roba per fer vestits a ser un establiment d'articles per a la llar a on es pot trobar fins i tot mobiliari com ara taules i sofàs. Quan la gent va anar perdent l'art de la costura i les modistes anaven desapareixent, a Cal Rei van introduir la roba de la llar, que, amb el temps, substituiria la de vestir, incorporant de mica en mica articles no tèxtils per a la llar, que han estat els que, amb el pas del temps, han acabat configurant la personalitat de l'establiment.

El rei de la ciutat, pioner dels automòbils a Girona

Quan Josep Batallé va obrir la botiga del carrer Nou a finals dels anys vint del segle passat, va decidir fer un concurs entre la clientela per posar-li un nom. No van ser gaire originals, i va guanyar La Gerundense, i amb aquest nom el propietari va retolar la botiga. A Josep Batallé se'l coneixia com el rei pel seu caràcter i la facilitat que tenia d'estar a tot arreu. Era un motiu personal, se l'havia guanyat a pols, i la gent de Girona anava a comprar a «cal rei». Mai ningú va sentir parlar de La Gerundense, i des de bon començament se la va conèixer com a «cal rei». Es va mantenir tossut una temporada, però finalment va canviar el rètol de La Gerundense pel de Casa Rey, i així va passar a la posteritat.

Batallé feia mercats a més d'atendre les botigues. La família sempre ha tingut clar que era una excusa per poder justificar la necessitat d'un automòbil, un vehicle que en aquells anys no estava pas a l'abast de tothom. Era un enamorat dels automòbils, una passió que va traspassar al dependent que tenia per fer mercats, Salvador Claret Naspleda, que, amb el pas del temps, es convertiria en una institució en el món de l'automobilisme gironí. Anaven tots dos a fer mercats, i s'expliquen nombroses anècdotes de la seva afició pel motor. Batallé va obrir una botiga a Puigcerdà per tal de poder conduir més hores per arribar-hi. Va fer mercats fins que se'n va cansar hi ho va deixar. Després, va muntar la primera empresa de taxis de la ciutat de Girona. Un cop més, tot girava entorn de l'automòbil, una afició de la qual va saber treure un bon rendiment.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.