Calçats Casa Pijaume
Va començar sent una espardenyeria fundada per Vicenç Pijaume i Soler, a la Rambla de la Llibertat de Girona, on l'establiment s'ha mantingut fins avui amb la quarta generació de la nissaga
Per qui no conegui Girona, podem assegurar que can Pijaume ocupa el centre neuràlgic de la Rambla de la Llibertat, és un dels establiments que bategen entre el riu i el carrer Ciutadans i des d'aquesta posició privilegiada ha pogut copsar el pols del que era el principal mercat d'una ciutat que fins a l'any 1944, sobretot els dissabtes, transformava la Rambla en el rovell de l'ou de Girona, un clap multicolor en què hortolans, pagesos, tractants o mestresses de casa treballaven, amb delit, venent, comprant, xafardejant, fins que al migdia la brigada de neteja s'esforçava per transformar el paisatge i convertir la Rambla en un passeig, on els estudiants, els soldats, els administratius, els botiguers o els empleats aprofitaven l'horabaixa per estirar les cames, fer relacions i trencar la rutina. Tal com ha escrit Enric Mirambell en el seu llibre Retalls de vida gironina, “a partir de mitja tarda es veien les senyores que anaven a comprar a alguna de les diverses sabateries que hi havia a la banda del riu o a les botigues de roba de sota la volta. Com si obeïssin a una consigna, podíem comprovar que en les cases d'arran de l'Onyar s'hi troben diversos establiments de venda de calçat, mentre que a sota les voltes predominaven els comerços que venien roba en peça”. Una de les botigues que penjaven sobre el riu estava ocupada per Vicenç Pijaume i Soler, que era nascut el 1852 i fill de Rupià i es va establir a Girona vint anys més tard. Tal com explica el seu nét, Vicenç Pijaume i Juanola, “l'avi hauria obert el negoci en la dècada dels setanta, perquè quan el van cridar per anar a la mili va poder pagar una quota de cinc-centes pessetes, la qual cosa vol dir que la botiga li anava bé”. En aquell temps que a la Rambla no hi havia aigua corrent, per beure'n la gent l'anava a buscar a la font de la Roca i les dones no tenien més remei que rentar la roba al riu, els Pijaume es van consolidar com una de les famílies respectades del passeig. La botiga ocupava la part del davant de la casa, la família es recollia i treballava a les habitacions que donaven al riu, dormia al pis de dalt, centrava la seva activitat en la venda d'espardenyes i esclops (les primeres per a l'estiu, els segons a l'hivern). A més, Vicenç Pijaume era artesà filador, confeccionava cordes i cordills a la Devesa i mostrava una forta implicació amb la ciutat, ja fos donant suport a la família d'Antoni Roca, que el setembre del 1911 va perdre la casa a causa d'un incendi a la plaça de la Independència, com, un any més tard, ajudava les famílies dels soldats morts a Melilla.
A Can Pijaume encara recorden els bons temps, quan els dissabtes baixaven a mercat els pagesos, els bosquerols i els treballadors dels voltants de Girona, ja fossin de Canet d'Adri, Anglès, Colomers o Sarrià; homes de feines dures i de caminar accelerat que tenien cita obligada amb una botiga on aquells dies assenyalats es venien més de 150 parells d'espardenyes. Amb un preu de 0,70 cèntims i una durada d'entre deu i vint dies, aquell calçat amb sola de cànem va ser el producte estrella d'una casa que el 1907 va començar a vendre sabates i, tot i que el 12 d'octubre del 1931, va morir Vicenç Pijaume Soler, el seu fill Ramon Pijaume Vives va saber donar continuïtat a un negoci en què no només es tractava amb abarques i sabates sinó que va ampliar la venda de cordes i cordills amb la confecció de xarxes, balances de crancs o altres eines per anar a pescar al riu. Abans de la guerra, Ramon Pijaume, que era hospitalari de la germandat de Nostra Senyora de Lorda, havia convertit la botiga en escenari de singulars tertúlies ciutadanes i punt de referència per organitzar viatges a la Cova Santa del Pirineu o a Roma. Proper al clergat i a la Girona que intentava conservar les essències, Ramon Pijaume tant es presentava al concurs d'artesania organitzat pels guanyadors de la guerra –l'any 1941 va obtenir el cinquè premi– com apadrinava una campana o organitzava excursions a Montserrat.
Ramon Pijaume es va trobar que les tècniques, els gustos i la moda anaven canviant a una velocitat vertiginosa. Les espardenyes de vetes havien quedat superades per les de sola de goma, més tard van arribar les sabatilles i les esportives, i si volia salvar la botiga no tenia més remei que adequar l'oferta als nous temps. Va ser el seu fill Vicenç Pijaume i Juanola, catequista, actor de teatre amb el grup Ademar, que el 1960, a Santa Afra, es va casar amb Elionor Sureda, qui sense resignar-se a viure de les glòries del passat, juntament amb la seva esposa, va fer un nou plantejament per un establiment que tot i que havia vist i sofert el canvi progressiu de la Rambla –entre els seixanta i els vuitanta es va desplaçar l'eix comercial de la ciutat i això va afectar establiments de tota la vida– va mantenir el vigor d'una marca que es va acabar de consolidar l'any 2000, quan després que se cedís el relleu a la quarta generació de la saga –se'n van fer càrrec els fills Vicenç i Nuri Pijaume i Sureda– la botiga fou renovada i a l'establiment que encara avui ocupa els números 9 i 13 de la Rambla de la Llibertat es continua venent una gran varietat d'espardenyes, sabates per a plantilles de mides amples i especials per a peus delicats i tota mena de calçat per a home i dona, de moda còmoda i actual. L'any 2003, en un article publicat a La Vanguardia, Francesc Ferrer assegurava que havia comprat les primeres espardenyes a can Pijaume feia quaranta anys, quan va participar en la marxa popular de Llagostera a la Bisbal, i també que mantenia la fidelitat a la botiga perquè “tot i que el petit comerç no ha pogut lluitar contra els grans imperis econòmics, la qual cosa fa que cada dia sigui més difícil trobar botigues d'aquesta mena, tenim la sort que per ara té assegurada la continuïtat”.
Set anys desprès, Vicenç Pijaume Sureda, que manté la implicació ciutadana, ha estat el darrer responsable de l'associació de comerciants i veïns de la Rambla i l'Argenteria, i ha sabut especialitzar l'oferta per no quedar enrere, a can Pijaume, on encara es poden trobar espardenyes de vetes, les fabrica una empresa de la Mata de Morella, s'han trobat que els ha canviat el paisatge. No només han tancat establiments antics com ara can Malaret, sinó que avui les franquícies s'han apropiat de la Rambla i s'ha trencat el vincle invisible que convertia l'espai sota els til·lers en el cor de la ciutat.
Dos testimonis de precisió
Can Pijaume de la Rambla era un dels establiments més populars de Girona; cronistes, periodistes i escriptors han parlat de la casa o dels seus estadants presentant-los com un cos animat al cor de la ciutat. En una crònica publicada a Presència el dia 1 de juliol del 1981, Manel Bonmatí i Romaguera, que en aquell moment era el periodista més vetarà de la ciutat, es podia llegir: “La nostra Devesa estava molt solitària i gairebé abandonada dels gironins. Únicament els diumenges d'estiu era utilitzada per a fer-hi algun concert de la ‘brillante Banda del Regimiento de Asia, número 55', o bé pels estudiants per anar a fer unes copes al quiosc del vell Clara, establert als voltants de l'entrada als jardins i que per un ralet et donava una orxata o bé una graciosa amb un parell d'olives. Si el dia era plujós, la nostra excursió es limitava a recórrer les muralles i baluards que hi havia als terrenys que avui ocupen el cine Albèniz i la casa de Correus. Allí hi havia l'avi Pijaume, corder d'aquell temps, enfeinat a fer els seus cordatges o bé els interminables cordills”.
La presència de la família Pijaume també era present en els jocs de nens, com Jaume Ministral i Macià, que vivia a la casa de sobre i el 21 de setembre del 1988 recordava al Diari de Girona: “Qualsevol alumne que hagi viscut les intenses jornades del pati del grup escolar en aquells anys trenta coneixerà la tècnica de fer ballar una baldufa: amb un cordill que en dèiem de piano i que anàvem a proveir a l'espardenyeria Pijaume de la rambla”.