Canals

Farmàcia Xirgu

En dues generacions aquest establiment del carrer Santa Clara, que manté l'art de les fórmules magistrals, ha assistit al pas accelerat de la farmàcia tradicional a la farmàcia moderna

Joan Xirgu Soler, fill del pro­pi­e­tari de les can­te­res de Girona i arqui­tecte voca­ci­o­nal a qui la guerra inter­rom­pria els plans, va ser el fun­da­dor de la farmàcia; el seu fill, Josep Maria Xirgu Badia que anava per tele­cos (engi­nyer de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons) n'és actu­al­ment el con­ti­nu­a­dor; i un seu nét que sí que ha estu­diat la car­rera com a pri­mera opció, es dedica per ara al món de la clínica (l'altre és físic i engi­nyer). “Deu ser el fat de la nos­tra família –comenta som­ri­ent Josep Maria Xirgu amb qui res­se­guim la història de la botiga– que tots ens hi aca­bem posant després de fer una petita volta”.

En tot cas, aquest comerç del car­rer Santa Clara, nas­cut el 1940, en temps durs de medi­cació escassa, terapèutica limi­tada i cres­cuda mor­tal­dat, ja pre­senta un interes­sant recor­re­gut al ser­vei d'un ofici que en dues gene­ra­ci­ons ha cone­gut la impor­tant trans­for­mació que va del final de la farmàcia arte­sa­nal, basada en l'extracte de plan­tes, fins al ple ingrés en la farmàcia moderna, amb la implan­tació pro­gres­siva de la química orgànica i del medi­ca­ment ela­bo­rat per la indústria. Man­te­nint, això sí, l'art i la tècnica de la fabri­cació pròpia, podríem dir que amb excel·lència, ja que el seu labo­ra­tori és l'únic auto­rit­zat de les comar­ques giro­ni­nes per fer fórmu­les magis­trals del número 2 (en con­di­ci­ons d'abso­luta este­ri­li­tat que reque­rei­xen pro­duc­tes com ara els col·liris, per exem­ple). Segons explica J.M. Xirgu tot ple­gat com­porta un gran esforç econòmic, perquè la pre­pa­ració de la fórmula més sen­zi­lla reque­reix la dedi­cació d'una per­sona titu­lada durant com a mínim 20 minuts o mitja hora, però cal fer-ho –argu­menta– des del moment que la indústria no cobreix aquests medi­ca­ments específics neces­sa­ris per a una part de la població que és into­le­rant, posem per cas, a la lac­tosa, exci­pi­ent actiu que pel seu baix cost està pre­sent en la immensa majo­ria de les pas­ti­lles.

A l'actual ubi­cació del comerç –número 58 del car­rer Santa Clara– Joan Xirgu s'hi va des­plaçar el 1949 (els pri­mers nou anys s'estava en un edi­fici del davant, a Can Pra­des) quan va llo­gar al doc­tor Pou els bai­xos d'una casa cons­truïda sobre l'antic con­vent i amb el temps va com­prar, amb auto­rit­zació del Vaticà, tot l'immo­ble. Va ser una dels pri­me­res farmàcies inau­gu­ra­des a redós de la regu­lació d'una distància mínima de 250 metres entre els esta­bli­ments del sec­tor, tot posant fi al que abans de la guerra havia estat una dese­qui­li­brada con­cen­tració de locals al rovell de l'ou de la ciu­tat, a la ram­bla, al car­rer Nou i al car­rer del Carme; a par­tir d'aquell moment s'obri­rien noves farmàcies al car­rer Santa Clara, a la Gran Via, a la plaça Marquès de Camps... fins esten­dre's gra­du­al­ment per tot el terme. En una època en què la titu­lació tenia un gran pres­tigi –Joan Xirgu for­mat durant la República, es va col·legiar el 21 de febrer de 1938– les difi­cul­tats venien per la pre­ca­ri­e­tat i la man­cança de pro­duc­tes. L'arri­bada dels antibiòtics –la peni­cil·lina, un abans i un després per com­ba­tre les infec­ci­ons–, de les pri­me­res vacu­nes com ara l'anti­tetànica amb les seves fortíssi­mes reac­ci­ons van anar des­ter­rant de mica en mica l'estigma d'una ele­vada mor­tal­dat pro­vo­cada per la malal­tia de la tuber­cu­losi, molt enco­ma­na­dissa i per suc­ces­si­ves epidèmies de tifus: “En aque­lla època –resu­meix J.M. Xirgu– el que era fort se'n sor­tia i el que no, s'hi que­dava, perquè, per curar, poca cosa hi havia!”

La millora en la qua­li­tat de la salut i l'aug­ment de l'espe­rança de vida en els últims anys els atri­bu­eix a l'accés gene­ral per part de la població a tres con­di­ci­ons bàsiques: una bona higi­ene, una bona ali­men­tació i una bona terapèutica i, a més, que remarca la importància d'avançar en la inves­ti­gació.

Farmàcia Xirgu
Any.
1940.
història.
En els anys durs de la postguerra, Joan Xirgu Soler, originari d'una família de picapedrers, va fundar l'establiment que actualment regenta el seu fill Josep Maria Xirgu. Són setanta anys d'història, en els quals la qualitat de la salut i la mateixa professió han conegut canvis espectaculars.

Creure en Déu o en qualsevol cosa

Consells sobre higiene bucal i administració d'antibiòtics, informació sobre la pressió arterial i la disfunció erèctil, guies per a una lactància eficaç, anuncis de vetlladores de malalts i de cosmètica termal... Són prospectes que recollim del taulell d'aquest establiment del carrer Santa Clara i que en bona part responen a allò que el seu titular ens explica ben clarament: “Al farmacèutic de confiança la gent li pot preguntar sobre gairebé tot”. Una altra cosa és com s'arriba a aquest grau de sintonia, òptim per al venedor i al mateix temps tranquil·litzador per al comprador. J.M. Xirgu també en dóna raó: “Ja li asseguro que a casa no hi trobarà segons quins productes”. I posa per exemple uns braçalets miraculosos que periòdicament són promocionats per alguns famosos: “Són un gran frau i un gran negoci que es basa en la fe del consumidor. Com deia Cheterston, deixen de creure en Déu i es posen a creure en qualsevol cosa”. Xirgu adverteix que cal ser especialment curós amb tot un ventall de medicaments sense control que es fabriquen clandestinament i es distribueixen a través d'un mercat submergit amb les seves pròpies xarxes irregulars, perquè una immensa majoria utilitzen principis molt actius que poden provocar efectes secundaris perillosos: “Potser t'aprimaran en una setmana, però és a costa de la salut”. Això no significa, evidentment, que tots els productes del ram siguin nocius: “N'hi ha que ajuden, sempre que la persona faci bondat amb la forquilla”. Ni tampoc, per altra banda, que la teràpia emocional o pal·liativa no tingui la seva funció positiva: “Per això es va crear el producte placebo”. Interessant és també la seva reflexió sobre els antidepressius: “No curen, però deixen la persona en situació òptima perquè sigui capaç de raonar i afrontar un problema”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.