Pensat i escrit en català

El juny del 1975, quan només fal­ta­ven uns mesos perquè morís el gene­ral Fran­cisco Franco, el lla­vors minis­tre d'Infor­mació i Turisme, León Her­rera, va visi­tar Bar­ce­lona. Com que hi havia un clima social favo­ra­ble, la peri­o­dista Mar­ga­rita Rivière, lla­vors al Dia­rio de Bar­ce­lona, li va pre­gun­tar què en pen­sa­ria d'algú que li demanés edi­tar un diari en català. La res­posta del minis­tre va ser: “Pues me pare­cería muy bien”.

No es pot dir que tot comencés en aquell moment, perquè feia anys que hi havia un movi­ment en la soci­e­tat civil cata­la­nista per edi­tar un diari en la nos­tra llen­gua. De fet, al 1972 s'havia cons­tituït l'empresa Premsa Cata­lana, pro­pi­e­tat de Jordi Malu­quer, amb aquest objec­tiu.

Davant les parau­les del minis­tre, els pro­mo­tors del futur Avui es van reu­nir urgent­ment per pre­pa­rar la docu­men­tació que es dema­nava per crear un diari. Pocs dies després. Jaume Vilalta viat­java cap a Madrid amb una maleta plena de docu­ments. El fun­ci­o­nari, acla­pa­rat per aque­lla mun­ta­nya, va pre­gun­tar: “¿A dónde va con tanto papel?” Vilalta va dema­nar que li segellés la instància –cosa que va acon­se­guir– i li va donar tota la docu­men­tació.

A con­ti­nu­ació va tru­car a Josep Espar, que va esbom­bar la notícia en una con­ferència de premsa: ja s'havia dema­nat auto­rit­zació per publi­car un diari d'infor­mació gene­ral pen­sat i escrit en català.

Però una cosa era sol·lici­tar el permís i una altra obte­nir-lo. Va cal­dre fer molts viat­ges i els tràmits no avançaven. Ara bé: el 22 de novem­bre del 1975, dos dies després de la mort del dic­ta­dor, Jaume Vilalta va tor­nar a Madrid per entre­gar més papers. El fun­ci­o­nari li va dir: “Bueno, ahora sí que se lo con­ce­derán”. “¿Usted cree?”, va pre­gun­tar Vilalta, escèptic. “Claro –va res­pon­dre el fun­ci­o­nari– por­que muerto el perro, muerta la rabia”.

El fun­ci­o­nari l'encer­tava, tot i que el permís es va retar­dar fins al 23 de gener del 1976. Tres mesos després, el 23 d'abril del 1976, l'Avui ja era al car­rer. Va néixer amb pres­ses perquè entre els pro­mo­tors hi havia por que les auto­ri­tats s'ho repen­ses­sin.

El peri­o­dista Josep Faulí (1932-2006) va ser el pri­mer direc­tor de l'Avui. El diari va néixer amb poca infra­es­truc­tura. Si Josep Faulí va enge­gar la maquinària, durant l'etapa de Jordi Malu­quer es va millo­rar la impressió, la com­pa­gi­nació i la tipo­gra­fia. També es van adqui­rir els pri­mers pro­ces­sa­dors de tex­tos.

El local que l'Avui tenia a l'edi­fici d'El Noti­ci­ero Uni­ver­sal es va fer petit. El 31 de gener del 1981 tot el per­so­nal va mar­xar cap al car­rer Con­sell de Cent, 425.

Després de Josep Faulí, diver­sos peri­o­dis­tes de pres­tigi es van fer càrrec de l'Avui, i tots hi van dei­xar la seva empremta: a Jordi Malu-quer, suc­ces­sor de Faulí, el va seguir Jaume Ser­rats, que es va fixar com a objec­tiu arri­bar als 40.000 exem­plars. Va incre­men­tar la plan­ti­lla de peri­o­dis­tes i va fer adqui­rir una rota­tiva pròpia. El següent direc­tor, San­ti­ago Ramen­tol, va apos­tar per la moder­nit­zació tècnica, els temes pro­pis, les edi­ci­ons de dilluns i un català més ente­ne­dor. Albert Vila­dot va impul­sar molts pro­jec­tes edi­to­ri­als per atreure més lec­tors. Vicenç Villa­toro va lide­rar un ambiciós pro­jecte de reac­ti­vació política i empre­sa­rial, amb canvi de rota­tiva, maqueta i sis­tema informàtic a mida, a més posar el diari a inter­net.

Aquesta experiència empre­sa­rial no va reei­xir i, a més, el moment econòmic era molt crític. L'empresa va haver d'apli­car un dur pro­grama d'ajust. En aquest període difícil es va ocu­par del diari el peri­o­dista Vicent Sanc­his, el direc­tor que ha durat més temps al càrrec a l'Avui, ja que va entrar al febrer del 1996 i va mar­xar al novem­bre del 2007. En la seva etapa es va reno­var el diari, es va bus­car una nova maqueta, que es manté en l'actu­a­li­tat, i es va can­viar el sis­tema tècnic edi­to­rial. Amb tot, el diari neces­si­tava una empresa sòlida per garan­tir-ne el futur i diver­sos grups s'hi van interes­sar. A final del 2004, Premsa Cata­lana va que­dar liqui­dada i es va cons­ti­tuir una nova empresa per fer-se càrrec de l'Avui: la Cor­po­ració Cata­lana de Comu­ni­cació, amb els grups Godó i Pla­neta i l'Ins­ti­tut Català de Finan­ces com a acci­o­nis­tes. Al juny del 2005 l'empresa es va tras­lla­dar a Enric Gra­na­dos, 84.​Vicent Sanc­his va ser subs­tituït per Xavier Bosch. Al cap de l'any el va suc­ceir Toni Cru­a­nyes, fins lla­vors el seu adjunt i, poste­ri­or­ment, Car­les Flo, en aquell moment direc­tor gene­ral de l'empresa. Aquesta etapa va aca­bar el 27 de novem­bre del 2009, quan el grup Her­mes, edi­tora d'El Punt, entre altres publi­ca­ci­ons, va adqui­rir la tota­li­tat de les acci­ons de la cor­po­ració. L'empresa va nome­nar Xevi Xirgo, exdi­rec­tor de Presència i fins ales­ho­res direc­tor d'El Punt a les comar­ques giro­ni­nes, nou direc­tor de l'Avui. Jus­ta­ment avui com­pleix un any en el càrrec.