Adéu a Miró i Rodoreda, hola a TV3

Potser pel seu somriure afable, o pels seus ullets de mirada guspirejant, potser pel seu sentit de l'humor o per l'univers paral·lel a què ens transporten els seus contes, Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994) és un dels narradors catalans més estimats pels lectors i més citat a les llistes de preferències personals i referències canòniques. Una mena de popularitat espontània que en una època anterior a la facilitat mediàtica per accedir al públic no regalava ningú.

Es va donar a conèixer als primers anys trenta fent articles, contes i il·lustracions satíriques a diverses revistes i diaris barcelonins. Quan tenia 24 anys es va estrenar amb un recull de contes (El primer arlequí) i una novel·la curta (La glòria del doctor Larén).

Després de la Guerra Civil (on va combatre voluntari a l'exèrcit Republicà i va escriure les reflexions reunides a Unitats de xoc) es va exiliar durant 23 anys a Mèxic. Durant aquells anys lluny de Catalunya va continuar escrivint uns títols que de seguida van ser ben valorats per la crítica, com ara els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) i de Gent de l'alta vall (1957), i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966). Poc abans d'aquesta novel·la, el 1962, va tornar a Barcelona on es va dedicar a fer feines editorials i col·laboracions a la premsa. El 1964 va guanyar el premi Sant Jordi amb L'ombra de l'atzavara.

Tot i que ja era conegut i estimat, a la dècada dels vuitanta encara ho seria més a partir de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. El 1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1993, poc abans de morir, el Premi Nacional de Periodisme, perquè va col·laborar molts anys a l'Avui, Canigó, Serra d'Or i El Temps. Ell sempre va comparar literatura i periodisme, tots dos vàlids per mostrar la realitat.

El llibre triat, Tot s'aprofita, que podria haver estat qualsevol altre de Calders, aplega unes narracions amarades del seu humor personalíssim, elegant, i una narrativa basada en els enfocaments insòlits, els girs argumentals, la barreja de lucidesa i fantasia, la tendresa escèptica i, en alguna ocasió, una crueltat lúdica. Destaca la narració Les cames, dins la línia de l'inoblidable El batalló perdut i de la sobrietat magistral de les narracions de Gent de l'alta vall.

Acabarem amb unes paraules de Calders sobre el periodisme: “He viscut una monarquia que va caure, un parell o tres dictadures, una República, una guerra, dos intents d'autonomia, un llarg exili, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf del socialisme. Sembla que, en una ocasió o altra, m'hauria d'haver estat possible de practicar el periodisme sense reserves ni pors. Doncs no ha estat així”.