1994
Crema el símbol
unGoebbels?”
Tot just estrenat el 1994, el 31 de gener, el foc va provocar la commoció. La columna de fum que desprenia el Gran Teatre del Liceu, envaït per les flames, era visible des de qualsevol punt de la ciutat, i aquell succés va pesar durant temps en l'ànim dels habitants de la capital del país, i dels melòmans catalans en general. La guerra de Bòsnia, un dels motius pels quals Maria Àngels Anglada va afirmar que havia escrit El violí d'Auschwitz, transcorria i l'escalada de violència i terror progressava implacable fins la neteja ètnica de Srebrenica, el 1995. Abans, però, el febrer del 1994, el llançament d'un obús sobre el mercat central de Sarajevo, curull de gent, va provocar la mort de 68 persones i en va ferir 600. Mentre, el país vivia amb alleujament l'alliberament de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d'Olot, després de 492 dies de captiveri, en el que va ser i és encara el segrest més llarg a l'Estat sense motivacions terroristes.
Dues morts més van esdevenir, la del malaurat Kurt Cobain, líder del grup Nirvana, el 8 d'abril, quan es va engegar un tret al cap, i una altra de força més transcendent per a les lletres i la cultura catalana, la de Pere Calders, el dia 21 de juliol. L'Autor de Cròniques de la veritat oculta, que va ser col·laborador d'aquest diari, també havia estat internat en un camp de concentració, en aquest cas a Prats de Molló, després de la desfeta de la República.
L'octubre del 1994 els palestins de Hamas van perpetrar l'atemptat més sagnant dels deu darrers anys, a Tel Aviv, i van assassinar 22 persones. A final d'any es combinen a Catalunya incendis destructius i aiguats, mortals, i a Espanya, Mario Conde, fins llavors paradigma de superbanquer, entra per primer cop a la presó.
El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada
“Les coses que passen, si no es canten o no s'escriuen, s'obliden”, deia Maria Àngels Anglada l'abril del 1994, per justificar que hagués situat l'acció de la que llavors era la seva darrera novel·la, El violí d'Auschwitz, en ple holocaust jueu, a les víctimes del qual la va dedicar. El llibre narra la història d'un luthier de Cracòvia, Daniel, intern al camp d'extermini nazi en condicions infrahumanes, que tot primer mira de passar desa-percebut al·legant que té com a ofici el de fuster, però un incident amb un pres, músic, en què a aquest li anava la vida, fa que es descobreixi. Aleshores, el cruel oficial alemany responsable del camp d'extermini li encomana la construcció del violí “perfecte”. L'hi va la vida.
Poetessa, novel·lista, traductora dels clàssics grecs i llatins i membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Maria Àngels Anglada va contraposar en aquesta novel·la la indignitat dels botxins amb la dignitat humana d'un artesà que practica el seu ofici, i ho va fer fonent el seu amor per la música amb la memòria d'una tragèdia de les dimensions de l'holocaust. La va empènyer a escriure sobre això els brots de racisme i de xenofòbia que sorgien llavors, la guerra de Bòsnia, temes que ja havien interessat –i preocupat– a l'escriptora osonenca establerta a Figueres, i que ja s'albiraven en la seva obra anterior, Artemísia. Cap al 1992 Anglada va iniciar la tasca de documentació, amb un objectiu encara incert, malgrat que tenia clar que seria un relat que se centraria en l'holocaust, que no hi hauria molts personatges, sinó un sol protagonista, un artesà, que intentés sobreviure i practicar el seu art “sobre un fons de desolació”. La rigorositat era una característica de la forma de treballar d'Anglada per construir el seu món literari, de manera que en un exhaustiu procés de documentació va recórrer a obres com ara L'arca de Schlinder (Thomas Keneally), Poder sin moral. Historia de las SS (Reimund Schnabel), Els escalencs als camps nazis (Lurdes Boix) o El manual del luthier (Ramon Pinto i Comas). D'elements per a la reflexió, n'hi ha uns quants en la novel·la, elements que ja hi havia en obres anteriors i que es repetirien en obres posteriors, també en el cinema i El pianista, de Roman Polanski, en vindria a ser el paradigma. “Com es pot entendre la brutalitat? Com pot ser que un poble que ha donat un Beethoven doni un Goebbels? Un poble de músics, de filòsofs, de poetes... Es veu que una doctrina totalitària és capaç de tot”, reflexionava Anglada amb el llibre acabat de publicar. Lluny, però, el pessimisme, com ho demostra la darrera frase del llibre, “[...] però tot era cançó, al capdavall”, l'escriptora es declarava vitalista i assegurava que no li agradava deixar els lectors massa desesperançats. Malgrat tot això, Anglada va assumir que el repte d'escriure sobre el mal tenia un preu: “Sempre dic que admiro els actors –explicava, el 1998– no tant perquè es posen dins la pell d'un personatge, sinó perquè saben sortir-ne. Jo, d'Auschwitz, no n'he sortit del tot”.
TRIA DE REFERENTS
Dins del darrer blau
Carme Riera
La fugida frustrada d'un grup de jueus de Palma de Mallorca, el març del 1688, perseguits per la Inquisició, és el fet històric real sobre el qual Carme Riera va bastir el relat d'aquest llibre, en què l'esperança dels que fugen està posada en el darrer blau, enllà de l'horitzó. Els fugitius van ser tancats tres anys a la presó i alguns van ser ajusticiats en tres actes de fe, consistents en cremes públiques.
Ígur Neblí
Miquel de Palol
En aquesta novel·la, a cavall del relat fantàstic i llegendari i l'especulació filosòfica, amb què l'escriptor va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, De Palol explica l'ascens com a cavaller d'Ígur Neblí i la conquesta de l'Últim Laberint d'un imperi amb un ideal panhumanista obsolet. La societat es va descomponent, i finalment el cavaller cau a conseqüència de la burocràcia.
La salvatge
Isabel-Clara Simó
L'escriptora d'Alcoi recrea el mite de Pigmalió en aquesta novel·la, amb què va guanyar el premi Sant Jordi. El protagonista, Joaquim Simó, acull a casa seva Dorothy, que fuig del seu país. La seva apassionada relació estarà presidida pel desig de possessió i la capacitat d'autodestrucció. La tesi és que qualsevol intent de possessió de la llibertat d'una persona desencadena violència.
Lola i els peixos morts
Baltasar Porcel
Es tracta d'un extens monòleg col·loquial a càrrec d'un personatge cínic i fracassat, resident en una ciutat grisa i mediocre, en un món caòtic, molt desordenat. Porcel, amb aquell sentit de l'humor tan propi, que gairebé deriva en sornegueria, posa el focus en els trets més inquietants de la realitat i de l'home, i s'enfronta amb la Barcelona política i cultural del moment.